El 4 de agosto de 1889 apareció El Crisol, uno de los primeros periódicos librepensadores de la ciudad de Alicante que estuvo ligado a la agrupación local de librepensadores Paz. Venían subtitulado al principio como Órgano oficial de la Liga Paz y Fraternidad y después Órgano librepensador, S'editaba en la planta baja del nùmero 30 de la calle Bazán de Alicante. Colaboraciones de Juan Cabot-Director-, Antonio Aragonés, Angel Viñas, Juan Barberá, Ricardo Yesares, Miguel Vinader y Ernesto Bark, que alaeshores llevaba una academia de idiomas en Alicante. El ultimo nùmero fue el 10 de mayo de 1892.
El 4 de agosto de 1901 nace en Jumilla el militante anarquista Juan Manuel Molina Mateo, más conocido como Juanelo. De pequeño trabajaba las tierras paternas y con menos de 15 años ya había leído los escritores anarquistas. Militó en el Centro Obrero, fundado en 1910, de su pueblo, y del que llegó a ser vicepresidente con 18 años. Detenido por primera vez en 1919-lo será en 17 ocasiones-, rechazó hacer el servicio militar y con documentación falsa se trasladó a Barcelona, donde militó en sindicatos y en grupos anarquistas. En esta ciudad será miembro del Comité Nacional de la CNT y secretario de la Comisión Nacional Provisional de Relaciones de los Grupos Anarquistas raíz del pleno anarquista catalán de 1922. Colaboró en la prensa libertaria y conoció la militante anarcosindicalista Lola Iturbe, que se convertirá en su compañera para toda la vida. Trabajó en una cooperativa de material de construcción de Granollers y de Barcelona. Después de la fabricación con poco éxito de bombas de mano, tuvo que huir en 1926 a Francia, donde será secretario general de los Grupos Anarquistas de Lengua Española mientras trabajaba en la construcción en París. Detenido, estuvo encerrado en varias cárceles antes de ser expulsado de Francia. Instalado en Bruselas con Ascaso y Durruti hasta comienzos de 1930, será miembro del Comité de Defensa Anarquista Internacional y colaborará en La Voz Libertaria. De vuelta a Barcelona, ocupará la secretaría de la FAI entre 1930 y 1935 en sustitución de José Elizalde, con un inciso de un año de prisión en 1932. Durante la República dirigirá y administrará Tierra y Libertad y Tiempos Nuevos.Detenido el 19 de julio de 1936, es liberado el mismo día. Representará los libertarios en el Comité de Abastos y hasta mayo de 1937 será subsecretario de Defensa de Cataluña. Rechazó el cargo de comisario del Tribunal Militar del Ejército y actuó como comisario de los cuerpos X y XI del Ejército.Exiliado en 1939, fue delegado este año del Comité General del MLE para los campos de concentración. Participó en los grupos de acción de Ponzán y de Remiro-en abril de 1939 en Nimes con Ponzán preparó un plan de actuación en España, pero que fue rechazado el año siguiente por el Comité General del MLE y que supuso su ruptura con Germinal Esgleas-y ejerció de delegado del Exterior del Comité Nacional clandestino de Pallarols, facilitando que muchos perseguidos pudieran llegar a Francia. Detenido en varias ocasiones entre 1940 y 1943, fue uno de los primeros que participó en la reconstrucción de la CNT en Francia, estando presente en los primeros plenos clandestinos, y será el primer secretario general de la CNT exiliada. Se decantará por las tesis colaboracionistas dominantes en España, lo que le situó en el centro de las disputas de la época, convirtiéndose en la bestia negra de los ortodoxos.No quiso presentarse a la reelección durante el Congreso parisino de 1945 y cuando se consumó la escisión se alineó con el Subcomité del que fue delegado en España. En febrero de 1946 entró clandestinamente a la península y asume la Secretaría de Defensa del Comité Nacional clandestino y, en marzo, de la Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas. Detenido en abril de este año, fue condenado a 15 años de los que cumplió varios en Alcalá, San Miguel, Ocaña, Buitrago y Fuencarral (1946 a 1952). Liberado, marchó a Francia, y se instaló en Toulouse. Durante mucho tiempo permaneció al margen de la militancia activa, pero sin abandonar las ideas, hasta 1976, cuando retornó movido por la reconstrucción confederal en España. Para muchos ha sido el máximo representante de las tesis colaboracionistas-famosa es su Ponencia Juanelo-entre 1939 y 1945, y por tanto muy criticado por esgleistes y puristas. Escribió infinidad de artículos para diversas publicaciones libertarias, y colaboró en la Historia en fascículos de Abad de Santillán. Es autor de libros como La Insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1934 (Barcelona, 1934), Noche sobre España. Siete años en las prision de Franco (México, 1958), España Libre (México, 1966; recopilación y traducción de textos de Camus), El movimiento clandestino en España (1939-1949) (México, 1976), El comunismo totalitario (México , 1982), entre otros. Juan Manuel Molina murió el 20 de septiembre de 1984 en Barcelona.
El 4 de agosto de 1913 fue detenida la plana mayor de la Federación Obrera de Sabadell en el marco de la huelga iniciada por los trabajadores del Arte Fabril en Sabadell en junio de 1913. Entre otros fue detenido el anarcosindicalista, tejedor y vendedor ambulante de Alcoy Santiago Molina Botella.Nacido en 1887, aunque en Alcoy fue presidente del Centro Instructivo del tejedores mecánicos, centro que fue disuelto en 1905, y poco después se integra en la Federación Obrera de Sabadell y junto con Agustín Jordá, fue elegido delegado por la asamblea que celebró la Federación de Sociedades Obreras de Cataluña en abril de 1906. En Sabadell donde hacía de cajero de la sección de Tejedores Mecánicos, participó intensamente en los hechos de julio de 1909 en Sabadell. Fue condenado a doce años de prisión, en el consejo de guerra celebrado el 24 de mayo de 1910. Continuar su actividad anarcosindicalista y ante las dificultades para encontrar trabajo en las fábricas, en 1913 se dedicó a la venta ambulante. Llevó el peso de la huelga iniciada por los trabajadores del Arte Fabril en Sabadell en junio de 1913 y como hemos nombrado fue detenido con la plana mayor de la FOS y encartado por su actuación. Puede ser volvió a Alcoy. En enero de 1915, alguien con el mismo nombre, fue miembro de la junta directiva de la sociedad alcoyana de selfactiners La Constancia. Santiago Molina murió en Sabadell en 1962.
El 4 de agosto de 1920, en la ciudad de Valencia en fiestas, el ex gobernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, conde de Salvatierra, responsable de la muerte de una treintena de sindicalistas víctimas de la «ley de fugas», cae bajo las balas de un grupo de acción anarquista, y muere al día siguiente. Salvatierra alquilar un coche de caballos de los llamados milord y por la tarde se marchó con su esposa y su cuñada, la marquesa de Tejares, a presenciar un desfile de carrozas. Al terminar el desfile, el conde se encaminó al Grao, puerto de la ciudad, situado a tres kilómetros, para despedirse de unos amigos que veraneaban. Salvatierra regresó a la ciudad a tres cuartos de 10 y se detuvo en un paso a nivel que cortaba la carretera, desierta en aquellos momentos, en espera del expreso de Barcelona. Cuando llegó, dos hombres se acercaron al coche y abrieron fuego; la sacudida del tren apagó las detonaciones. El cochero, Miquel Moyà, ni se dio cuenta de la agresión. Los anarquistas huyó hacia el Cabanyal y se escondieron en Valls. La marquesa de Tejares, de 22 años, también encontrará la muerte, y la esposa de Salvatierra resultará herida grave. La policía atribuirá el atentado a los anarquistas Ramon Casanellas y Pere Matheu. El asesinato de Salvatierra tuvo unas consecuencias que no podían imaginar los autores, para los que el crimen era una simple venganza, ya que unió todas las clases altas españolas que hasta entonces consideraban el terrorismo como un problema particular de los empresarios catalanes. La muerte de Salvatierra les hizo cambiar de opinión ya que había pasado fuera de Cataluña, las víctimas eran de la nobleza y el movimiento huelguístico comenzaba a esparcirse por todas partes. A raíz de estos hechos, la CNT fue procesada, sus centros clausurados, se suspendió toda actividad sindical y el diario confederal Solidaridad Obrera fue suprimido radicalmente.
---------------------Alacant Obrera----------
- Atac contra La Pampa Libre: El 4 d'agost de 1924 la redacció del periòdic anarquista La Pampa Libre, al carrer Belgrano de General Pico (La Pampa, Argentina), és atacada per un grup de militants de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la publicació llibertària La Protesta. L'enfrontament fratricida fou el resultat d'un violent clima sorgit entre les diverses faccions del moviment anarquista argentí sobre qüestions tàctiques i polítiques, i que catalitzà amb la negativa del periòdic La Protesta a deixar les seves rotatives a altres publicacions llibertàries (La Pampa Libre, La Antorcha i Ideas) discrepants a la seva línia d'actuació. Durant aquest enfrontament armat entre les dues faccions (protestistas i antorchistas), va morir Domingo Di Mayo, secretari del «Comitè d'Agitació Pro Anarquistes Presos a Rússia» i militant de la FORA. També resultaren ferits greus, del bàndol de La Pampa Libre, Isidro D. Martínez, administrador, tipògraf i redactor, i Jacobo Prince, tipògraf i redactor; i del grup editor de La Protesta, Jorge Rey Villalba. Es van produir diverses detencions, militants anarquistes que acabaren empresonats. Aquest fet quedà imprès en el moviment anarquista argentí com un estigma que durà molts anys.
- Gustave Flourens: El 4 d'agost de 1838 neix a París (França) el revolucionari llibertari i communard Gustave Paul Flourens. Son pare, el metge Jean Pierre Flourens, va ser professor del Col·legi de França, secretari perpetu de l'Acadèmia de Ciències i, encara que d'esquerres, va ser nomenat par de França el 1847. Gustave Flourens va fer brillants estudis: llicenciat en Lletres als 20 anys, en Ciències, i als 25 anys se li va confiar la plaça de son pare al Col·legi de França per impartir un curs d'història natural (Història de les races humanes). El seu ensenyament, ateu, materialista i antibonapartista, va ser un escàndol, i el seu contracte no va ser renovat després del primer any. Va marxar a Londres, on va estudiar al Museu Britànic, i després a Bèlgica. En 1863 va publicar a Brussel·les el seu llibre L'histoire de l'homme, recull de les seves lliçons al Col·legi de França. En 1866 va participar en la insurrecció de Creta contra l'Imperi turc, guanyant el grau de capità, i després va ser nomenat ambaixador de Creta davant Grècia. Mal vist pel govern grec, sobre el qual va exercir pressió el turcòfil govern francès, va ser embarcat a la força cap a Marsella. En 1868 es va instal·lar a París i va prendre part en l'agitació política, guanyant-se multes i una pena de tres mesos de presó que va purgar a Sainte-Pélagie entre abril i juny de 1869. En sortir de la presó, va provocar en duel Paul de Cassagnac, autor d'un article publicat en el seu periòdic conservador Le Pays que va jutjar insultant per al poble, resultant greument ferit. Un cop restablert, va reprendre la lluita política i va esdevenir cronista militar en el periòdic La Marseillaise d'Henri Rochefort. Va intentar transformar l'enterrament de Victor Noir en una insurrecció, però Rochefort el va frenar. Després de la detenció d'aquest el 7 de febrer de 1870, va aconseguir fugir i es va refugiar a Holanda i després a Anglaterra. En el procés de Blois, el 9 d'agost de 1870, va ser condemnat en rebel·lia a sis anys de presó. Va marxar a Grècia, però va retornar tan bon punt va ser anunciada la caiguda de l'Imperi el 4 de setembre de 1870. Va arribar a París el 29 de setembre i va ser elegit com a cap dels cinc batallons de la Guàrdia Nacional de Belleville. Va ser un dels principals dirigents de la insurrecció del 31 d'octubre contra la «tèbia» política del Govern de Defensa Nacional . El 7 de desembre va ser detingut en el combat de Créteil i tancat a la presó de Mazas. La nit del 20 al 21 de gener de 1871 va ser alliberat per un escamot organitzat pel seu company anarquista Amilcare Cipriani, que havia lluitat amb ell a Creta. Va haver de passar-se a la clandestinitat i l'11 de març va ser condemnat en rebel·lia a mort. Va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XIX districte (4.100 vots sobre 11.282 votants) i pel XX districte (14.089 vots sobre 16.792 votants). Va ser nomenat per a la Comissió Militar i va esdevenir «general» de la XX Legió. Durant de l'ofensiva del 3 d'abril de 1871 contra les tropes de Versalles, en el combat cos a cos, va ser detingut, juntament amb Cipriani, i després, desarmat, assassinat d'un cop de sabre pel gendarme Desmarets davant l'estació de Rueil, a prop de París (Illa de França, França). Desmarets acabarà de jutge de pau a Garnache, protegit del comte de Baudry d'Asson. El mateix dia de la mort de Flourents va sortir el seu llibre Paris livré, que va tenir cinc edicions en un mes. També és autor dels llibres Ce qui est possible (1864) iScience de l'homme (1865), i de nombrosos pamflets subversius. Flourens va esdevenir immediatament un personatge de llegenda: articles i fullets el lloaran, un cos de franctiradors va prendre el nom de «Venjadors de Flourens», etc. Més tard, la seva tomba al cementeri parisenc de Père-Lachaise va transformar-se en lloc de pelegrinatge.
***
- João Penteado: El 4 d'agost de 1876 neix a Jaú (São Paulo, Brasil) el pedagog anarquista João de Camargo Penteado. D'infant va ajudar son pare, que treballava a Correus. Autodidacte, va aprovar oposicions per a mestre d'escola municipal de Jaú, i també va fer classes a Itapuí, a São Paulo, a Juiz de Fora (Col·legi Grambery) i a Mariano Procópio (Col·legi Santa Cruz). Formà part del Centre Obrer de Jaú i fou redactor del periòdic obrerista O Operário. Durant les protestes organitzades contra l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser designat com a orador del Centre Obrer de Jaú. A la ciutat de São Paulo pogué fer contacte amb el moviment anarquista organitzat i va participar en la creació de l'Escola Moderna Núm. 1 al barri de Belenzinho de São Paulo, d'inspiració ferreriana, de la qual serà professor i director. Aquesta experiència d'educació llibertària es va realitzar entre 1912 i 1919 --en 1917 serà substituït una curta temporada com a director per Primitivo Soares (Florentino de Carvalho)--, quan l'escola va ser tancada pel govern. L'escola va haver de transformar-se en Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després en Col·legi Saldanha Marinho, on va romandre com a director fins a la seva mort. També col·laborar amb l'Associació Promotora d'Educació i Treball per a Cecs. Va escriure en nombrosos periòdics anarquistes, com ara A Plebe, A Lanterna, Boletim da Escola Moderna, etc., i sempre va defensar en els seus textos la intrínseca relació entre educació i revolució social. Publicà dos llibres Pioneiros do Magistério Primário (1944) i Esboço histórico através do primeiro centenário de Jaú. João Penteado va morir el 31 de desembre de 1965 a São Paulo (São Paulo, Brasil). El seu arxiu personal, donat per sa família, es troba dipositat al Centre de Memòria de l'Educació de la Facultat d'Educació de la Universitat de São Paulo (São Paulo, Brasil).
***
- Domingo Germinal: El 4 d'agost de 1880 neix a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya) el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Domingo Miguel González, que va fer servir diversos pseudònims (Severino Rey, Gumersindo Rey, Adalid de la Revuelta Germinal i Domingo Germinal González), però que fou conegut com Domingo Germinal o, simplement, com Germinal. Visqué la seva joventut a Bilbao (Biscaia, País Basc), fet pel qual alguns citen aquesta ciutat com al seu lloc de naixement. Amb la professió de pèrit mecànic, cap al 1905 ingressà en la marina mercant com a maquinista, època en la qual començà a militar en el moviment anarquista. Poc després s'instal·là a Cuba. En 1907 participà, amb Abelardo Saavedra del Toro, Francisco González Sola (Paco Sola) i Vicente López, en la primera gira de propaganda anarquista que es realitzà a Cuba. Formà part, amb Isidoro Lois, Agustín Zamorano, Paulino Ferreiro del Monte, Inocencio Franco i Pedro Irazoqui, del grup «Acción Directa» de Manzanillo; també va ser membre del grup «Tierra», de l'Havana, editor de l'important periòdic¡Tierra!, per al qual col·laborà i participà en els seus escamots mòbils de propaganda enviats per aquesta publicació a les distintes poblacions de l'Illa per a instruir els obrers cubans en el pensament anarquista. El 16 d'octubre de 1913, quan ell i alguns treballadors, entre ells els espanyols Florencio Gómez Ugarte, Pedro Irazoqui, Demetrio Ayllón, Inocencio Franco i José Quintana, juntament a altres companys cubans, es reuniren a Camagüey per a protestar per l'encausament del treballador Evaristo Vázquez Llano acusat d'homicidi, va ser detingut, processat amb exclusió de fiança i amenaçat amb l'expulsió de l'illa i la deportació a Espanya. En aquests anys, sota el nom de Gumersindo Rey, creà al carrer 24 del barri d'El Congrís de la refineria de sucre Central Soledad, actual El Salvador (Guantánamo, Cuba), aleshores propietat de la Guantánamo Sugar Company, el primer Gremi d'Obrers Sucrers, de caire anarcosindicalista, d'aquesta central sucrera, format sobretot per immigrants espanyols i que comptà amb una escola. Fruit d'aquesta activitat anarcosindicalista, el 21 de gener de 1915, amb el nom de Severino Rey, fou expulsat de Cuba amb el vapor Alfonso XIII cap a Santander (Cantàbria, Espanya) sota l'acusació de «sustentar idees contràries a l'ordre establert». Poc després, el 14 de febrer d'aquell any, intervingué en el míting de l'Ateneu Sindicalista de Ferrol (la Corunya, Galícia). Algunes fonts citen que durant els anys vint milità a Veracruz (Veracruz, Mèxic). De bell nou a l'illa caribenya, s'ajuntà amb una cubana amb qui tingué infants. A mitjans dels anys vint fou l'encarregat del taller de ferreria l'Escola Mecànica de Pinar del Río, que fou destruït per la reacció. A mitjans de 1928, arran de la discussió amb un burgès anomenat Coucelo a l'hotel on feia feina instal·lant uns ascensors, va ser empresonat a la fortalesa de San Carlos de La Cabaña de la badia de l'Havana i el juliol d'aquell any expulsat de l'Illa, acusat de sabotatge i d'intent de magnicidi --ja que a l'hotel on instal·lava els ascensors havia de ser residència del president de la República cubana, Gerardo Machado--, i enviat a la Corunya. En arribar va ser tancat uns dies a Bilbao i després marxà a Barcelona (Catalunya). Entre 1929 i 1930 visqué a Blanes i a Barcelona i col·laborà en La Revista Blanca. En 1930 va fer articles per a El Amigo del Pueblo, d'Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya). El 15 de setembre de 1930 participà, juntament amb altres (Tusó, Estarius, Trabal, Víctor Colomé, Llull i Ballescay, Joan Casanovas, Samblancat, Aigunda, Joaquín Maurín, Rovira i Virgili, Lluís Companys, Alberola i Clarà), en un míting pro presos celebrat al Palau de Belles Arts de Barcelona, on s'exigí a l'Estat una àmplia amnistia per als presos per delictes polítics i socials i la supressió de les detencions governatives. El 16 d'octubre de 1930 una conferència que havia d'impartir al teatre Apolo de Vilanova i la Geltrú va ser suspesa per ordre governativa. Més tard, segons alguns, fou empresonat al penal del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Durant els anys republicans destacà com a gran orador, que podia fer els discursos en una pila d'idiomes, i com a poeta. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el juny de 1931 participà en el míting de tancament de la I Conferència Peninsular d'aquesta organització celebrada a Madrid, prèvia al III Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que se celebrà també a Madrid i al qual assistí com a delegat del Sindicat Únic de Barakaldo, formant part del grup més radical i defensant les tesis més anarquistes. Durant tot el 1931 va fer mítings, moltes vegades amb Alejandro Gómez, Galo Díez i Manuel Pérez, a tota la zona nord peninsular (Sant Sebastià, Sòria, Cervera, Logronyo, etc.). El 17 de juny de 1931 participà en un míting de la FAI al teatre Fuencarral de Madrid, presidit per Federico Urales i on parlaren Eduardo Miranda, Endais, Miguel González, Arturo Perera, Abad de Santillán, Germinal Esgleas, Juan Gallego Crespo i José Alberola. El 20 de setembre de 1931 impartí la conferència «Trabajo y anarquía» i el 27 de desembre altra sota el títol «Capitalismo, sindicalismo y ciencias sociales», ambdues a l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. L'octubre d'aquell 1931 any participà en un míting de la FAI a Sevilla i l'11 d'octubre en un míting a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia al teatre Fuencarral de Madrid organitzat per l'Ateneu de Divulgació Social, amb Mauro Bajatierra, Juan Gallego Crespo i Eduardo Barriobero y Herrán. En 1931, també, col·laborà en el periòdic de Sòria Trabajo. En 1932 va fer una gira de mítings per les comarques alacantines, per Carlet, per Granada i altres localitats, amb la missió d'afavorir la creació de les Joventuts Llibertàries en aquests indrets. El 15 de maig de 1932 participà en l'excursió del «Grupo Espartaco» d'Alacant. Com a mostres de la seva atracció entre el públic com a orador, tenim els exemples del maig de 1932, al Teatre Serrano de València, on reuní 7.000 persones en la popular conferència «Capitalismo, sindicalismo y ciencias sociales», o el juliol d'aquell any que congregà 12.000 persones en la dissertació «Evolució y Revolució» a la plaça de Toros d'Alacant i que durà tres hores. En 1933 parlà en el Congrés de la Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, va fer conferències a Navalmoral, i el 22 d'octubre, amb Juan Rueda i Benito Pavón, inaugurà amb un gran míting la campanya abstencionista a Màlaga. El 29 d'octubre parlà en un míting d'afirmació llibertària organitzat per les Joventuts Llibertàries a la plaça de Toros de Barcelona amb Joaquín Ballester, Torrent, Claró, Sendin i Joaquín Ascaso, i al qual assistiren 6.000 persones. El 5 de novembre d'aquell any intervingué, amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón Fernández, Benito Pabón y Suárez de Urbina i Buenaventura Durruti, en el gran míting de la plaça de toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la CNT, la FAI i el periòdic Tierra y Libertad, sota el lema «Enfront de les urnes, la revolució social», i el 16 de novembre de 1933 en el míting organitzat per la FAI celebrat al Palau d'Arts Decoratives de Montjuïc, amb Francisco Ascaso, Vicente Pérez Viche (Combina), Gilabert, Dolores Iturbe, Sébastien Faure i Buenaventura Durruti. Fugint de la repressió republicana, visqué amagat a diverses localitats del País Valencià (Elx, Xàtiva, etc.) i després, buscant un clima benigne per a la seva malaltia, s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on entre 1935 i 1936 dirigí el periòdicCultura Obrera. En 1935 passà algunes temporades a Eivissa, on impartí conferències --algunes prohibides-- i ajudà a la creació de l'Ateneu Llibertari, situat a la plaça del Parc, i a l'únic grup de la FAI que existí a l'illa pitiüsa, fent una bona amistat amb Àngel Palerm Vich. L'1 de desembre de 1935, amb Cristòfol Pons --gran amic seu que conegué a Cuba--, Alfonso Nieves Núñez (Julio Quintero), Combina i Francisco Ascaso, parlà sobre la llibertat, la revolució i l'anarquia en un míting al Teatre Balear de Palma organitzat per Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB). El 5 de gener de 1936 dissertà, amb Julio Quintero, en un míting contra la pena de mort al teatre d'Inca (Mallorca). Força malalt, en 1936 marxà a Elx per a reposar. Domingo Germinal va morir el 12 de març de 1936 a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) i fou enterrat al Cementiri Vell d'aquesta localitat. Arran de la seva defunció l'Ateneu de Divulgació Social de la Llibertat, del barri de la Soldat de Palma, realitzà uns baixos relleus per vendre amb la seva figura. Durant la guerra civil el X Batalló de la 14 Brigada Mixta, destacada al front d'Andalusia, prengué el nom de «Domingo Germinal» i els llibertaris d'Elx posaren el títol de Germinal al seu setmanari de guerra, en homenatge al seu company.
***
- José Domingo Gómez Rojas: El 4 d'agost de 1896 neix a Santiago de Xile (Xile) el poeta i dramaturg anarquista José Domingo Gómez Rojas, conegut literàriament com Poeta Cohete i pels seus amics com Chumingo. Fills d'una modesta família --son pare, Germán Gómez Guzmán, era ebenista--, va ser criat per sa mare Lucinda Rojas del Campo, ja que son pare i son padrastre l'abandonaren ben aviat. Després de fer els estudis bàsic a l'Escola Superior d'Homes Núm. 9, en 1908 començà l'ensenyament mitjà en l'especialitat d'humanitats al Liceu Manuel Barros Borgoño. De jovenet es decantà per la poesia i la major part de la seva obra va ser escrita entre 1912 i 1915. D'antuvi va participar en sectors del cristianisme protestant, oposats a l'autoritarisme de l'Església catòlica xilena, i en 1912 publicà alguns poemes i articles en El Heraldo Cristiano (El Cristiano), òrgan de la Lliga Metodista Episcopal de la Costa del Pacífic; però ben aviat s'acostà als sectors de l'anarquisme intel·lectual. Durant la dècada dels deu participà en diversos grups intel·lectuals i artístics de la bohèmia avantguardista xilena, com ara «Los Caimanes», «Los Diez» o «Los Inmortales», i publicà articles en les seves revistes (Claridad, Juventud, Pacífico Magazine, Sucesos,Selva Lírica, Nuestros Poetas, Revista de Los Diez, etc.). En el grup «Los Inmortales» va fer una bona amistat amb els escriptors anarquistes Manuel Rojas Sepúlveda i José Santos González Vera. En aquesta època freqüentà la Societat de Resistència d'Oficis Diversos i el Centre d'Estudis Socials «Francisco Ferrer», fundat en 1912. L'abril de 1913 sortí, sota la influència de Friedrich Nietzsche i de Gabriele D'Annunzio, el primer i únic llibre que publicà en vida, Rebeldías líricas; l'obra és una col·lecció de poemes d'alt contingut social, revolucionari, anticapitalista i antiimperialista. Col·laborador del periòdic anarquista La Batalla, en el seu nom recità una «arenga lírica» en els actes del Primer de Maig de 1913, que va ser fortament ovacionada pels 15.000 obrers assistents. El 25 d'agost de 1913 participà a Valparaiso en una manifestació estudiantil contra la visita del nunci papal monsenyor Sibila i en la qual parlà als estudiants des de la tribuna. Entre desembre de 1913 i començaments de 1914 viatjà a l'Argentina, en companyia de l'anarquista espanyol Ángel Fernández, amb la finalitat d'arribar a Buenos Aires i mostrar la seva admiració a l'escriptor llibertari Alberto Ghiraldo, però només arribaren a Mendoza. El 23 d'abril de 1914 llegí a l'Ateneu de Santiago el seu «Poema hereje» i aquest mateix any terminà la seva primera obra teatral, Renunciación. Entre altres obres de teatre que va escriure podem citar La Gioconda (1918) --guanyadora del tercer premi del Concurs Teatral del Club de Senyores--, El vino triste --en col·laboració amb Antoni Acevedo Hernández--, Los emigrantes. Obra social en tres actos i ¿Ha muerto el Amor?, comèdia sentimental en verso i prosa que no acabà. En 1915 publicà diversos articles en el diari El Chileno. En 1917 sortí en la revista Selva Lírica el seu poema més conegut, «Miserere», sota el pseudònim de Daniel Vásquez. Quan era estudiant de pedagogia a l'Institut Pedagògic i de dret a l'Escola de Lleis de la Universitat de Xile, participà en algunes activitats del sector àcrata de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh) --de la qual va ser nomenat «federat honorari»--, però la seva militància més activa va ser en el Centre de la Joventut Radical, del qual va ser secretari, i en l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional (1918-1920). També va està afiliat a la socialista Federació Obrera de Xile (FOCh) i fou un dels fundadors de la secció xilena de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va ser vocal i delegat per Valparaíso, a més de secretari d'actes. En aquests anys es guanyava la vida com a secretari a l'Ajuntament de Santiago i també va fer de professor al Liceu Nocturn Federico Hansen. En 1920 participà en la I Convenció d'Estudiants Xilens. El 25 de juliol de 1920 --en el context de l'elecció presidencial d'Arturo Alessandri Palma i la violenta repressió desencadenada per l'oligarquia xilena contra els sectors obreristes i estudiantils, que cristal·litzà en l'assalt del local de la FECh el 21 de juliol d'aquell any-- va ser detingut acusat d'«atemptat contra la seguretat interior de l'Estat» i de «militància anarquista», tancat a la Presó Pública de Santiago i encausat en l'anomenat «Procés als subversius», que perseguia obrers i estudiants llibertaris i socialistes. A la garjola va ser sotmès a tortures i vexacions constants fins l'embogiment pel jutge José Astorquiza y Líbano, instructor del procés. Malalt d'una meningitis no diagnosticada a temps i de pulmonia, va ser traslladat de la penitenciaria a l'establiment psiquiàtric de la Casa de Orates en qualitat de presoner. José Domingo Gómez Rojas va morir l'endemà, el 29 de setembre de 1920, en aquest centre de Santiago de Xile (Xile) enfollit totalment. Al seu funeral de l'1 d'octubre, convertit en una manifestació contra les classes poderoses xilenes, assistiren més de 50.000 persones. El seu poema Protestas de Piedad, escrit durant la seva reclusió a la presó, llegit i difós durant el seu funeral, esdevingué un símbol dels grups anarquistes, pacifistes i estudiantils contra la burgesia del seu país. Pòstumament, en 1935, va ser publicada la seva obra Elegías, editada per Antonio Acevedo Hernández. Des del 2008 existeix un «Grupo de Estudios José Domingo Gómez Rojas» a Santiago de Xile.
***
- Vasil Popov: El 4 d'agost de 1899 --algunes fonts cite el 4 d'abril de 1879-- neix a Mikre (Ugarchin, Lovech, Bulgària) el guerriller anarquista Vasil Popov, també conegut com Geroia (Heroi) i Doktora (Doctor). Va fer estudis de secundària a la ciutat de Lovech, però no aconseguí acabar-los i a l'institut ja es declarà anarquista. És en aquesta època d'estudiant quan rebé el malnom de Geroia (Heroi), perquè en classe de matemàtiques pogué resoldre un problema especialment difícil. En 1915 intentà entrar a l'Escola Militar, però malgrat els excel·lents resultats només se li oferí un destí a infanteria i abandonà el projecte. Més tard intentà sense èxit començar estudis d'enginyeria mecànica a la universitat i frustrat es lliurà a la militància llibertària. Arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923, que suprimí l'antic govern agrarista d'Alexandre Stambolijski i instal·là un règim profeixista encapçalat per Alexandre Tsankov, participà a finals d'aquell mes en una reunió clandestina a Kaltunets (Lovech) que va ser reprimida per la policia; aconseguí fugir, però hagué de passar a la clandestinitat amb altres companys. Entre 1923 i l'estiu de 1924 visqué amagat a Pleven i altres pobles dels voltants i establí contactes amb l'anarquista Valko Shankov amb qui planejà diversos atemptats a gran escala. A començaments de juny de 1924 amb Shankov va fer esclatar un arsenal d'armes a prop de Pleven i s'amagaren a casa de Dimitar Popov. El 12 de juny assassinaren un policia en un parc de Pleven i fugiren. Buscats per les autoritats, durant la nit del 8 al 9 de setembre de 1924 la casa del barri de Dekisana de Lovech on s'amagaven va ser encerclada. Després d'un llarg tiroteig, en el qual morí Valko Shankov, aconseguí escapar. Durant l'octubre visqué amagat a Troyan i el 20 d'aquest mes l'anarquista Nikola Katsarov fugí de la presó i es reuní amb Popov. El gener de 1925 ambdós es reuniren a Sofia amb el destacat anarquista Vasil Ikonomov. És en aquesta època que li començaran a dirDoktora (Doctor), perquè sempre anava amb un maletí farmaciola. Amb Tinko Simov, Nikola Katsarov, els germans Tumangelovi i altres, creà durant la primavera de 1925 un grup guerriller que actuava a la zona de Koprivshtitsa, depenent de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), que destacà per accions d'expropiació i de sabotatges: tabaquera Orient-Tabak, comerç a Yuritsite, fàbrica de fòsfors a Kostenets, etc. El 14 d'abril de 1925 cinc membres del grup de Koprivshtitsa, (Popov, Ikomonov, Nesho Tumangelov, Anton Ganchev i Nesho Mandulova) intentaren segrestar el rei Boris III quan travessava el pas balcànic d'Arabakonak; en aquesta acció morí l'entomòleg Delcho Ilchev i el conductor del carruatge, però el rei pogué fugir sa i estalvi. Amb Tinko Simov participà en una expedició per escarmentar diversos jutges de Sevlievo. Més tard l'escamot de Koprivshtitsa s'ajuntà amb altres grups guerrillers, entre ells els de Georgi Popov. El 23 de novembre de 1925 acabaren a Bulgarene amb la vida de Nicola Tifchev, cap de policia del districte de Lovech. Durant la tardor de 1926 va ser ferit en un enfrontament amb la policia i el grup hagué de passar a Iugoslàvia. En la primavera de 1927, amb Tinko Simov, Doch Uzunov i altres, retornà a Bulgària i el grup començà a actuar a Lovech i a Troyan, realitzat expropiacions i sabotatges. El 3 d'abril de 1927, en un intent atracament del Banc Agrícola de Troyan (Lovech, Bulgària), Popov resultà greument ferit per la policia i se suïcidà per no ser capturat; Tinko Simov aconseguí fugir.
***
- Juan Manuel Molina Mateo: El 4 d'agost de 1901 neix a Jumilla (Múrcia, Espanya) el militant anarquista Juan Manuel Molina Mateo, més conegut com Juanel. De petit treballava les terres paternes i amb menys de 15 anys ja havia llegit els escriptors anarquistes. Va militar al Centre Obrer, fundat en 1910, del seu poble, i del qual va arribar a ser vicepresident amb 18 anys. Detingut per primera vegada en 1919 --ho serà en 17 ocasions--, va rebutjar fer el servei militar i amb documentació falsa es va traslladar a Barcelona, on milità en sindicats i en grups anarquistes. En aquesta ciutat serà membre del Comitè Nacional de la CNT i secretari de la Comissió Nacional Provisional de Relacions dels Grups Anarquistes arran del ple anarquista català de 1922. Va col·laborar en la premsa llibertària i va conèixer la militant anarcosindicalista Lola Iturbe, que es convertirà en sa companya per a tota la vida. Va treballar en una cooperativa de material de construcció de Granollers i de Barcelona. Després de la fabricació amb poc èxit de bombes de mà, va haver de fugir en 1926 a França, on serà secretari general dels Grups Anarquistes de Llengua Espanyola mentre treballava en la construcció a París. Detingut, va estar tancat a diverses presons abans de ser expulsat de França. Instal·lat a Brussel·les amb Ascaso i Durruti fins a començaments de 1930, serà membre del Comitè de Defensa Anarquista Internacional i col·laborarà en La Voz Libertaria. De tornada a Barcelona, ocuparà la secretaria de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) entre 1930 i 1935 en substitució de José Elizalde, amb un incís d'un any de presó en 1932. Durant la República dirigirà i administrarà Tierra y Libertad i Tiempos Nuevos. Detingut el 19 de juliol de 1936, és alliberat el mateix dia. Representarà els llibertaris en el Comitè d'Abastos i fins a maig de 1937 serà subsecretari de Defensa de Catalunya. Va rebutjar el càrrec de comissari del Tribunal Militar de l'Exèrcit i va actuar com a comissari dels cossos X i XI de l'Exèrcit. Exiliat en 1939, va ser delegat aquest any del Comitè General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) per als camps de concentració. Va participar en els grups d'acció de Ponzán i de Remiro --l'abril de 1939 a Nimes amb Ponzán va preparar un pla d'actuació a Espanya, però que va ser rebutjat l'any següent pel Comitè General del MLE i que va suposar la seva ruptura amb Germinal Esgleas-- i va exercir de delegat de l'Exterior del Comitè Nacional clandestí de Pallarols, facilitant que molts perseguits poguessin arribar a França. Detingut en diverses ocasions entre 1940 i 1943, va ser un dels primers que va participar en la reconstrucció de la CNT a França, essent present en els primers plens clandestins, i serà el primer secretari general de la CNT exiliada. Es decantarà per les tesis col·laboracionistes dominants a Espanya, fet que el va situar en el centre de les disputes de l'època, convertint-se en la bèstia negra dels ortodoxos. No va voler presentar-se a la reelecció durant el Congrés parisenc de 1945 i quan es va consumar l'escissió es va alinear amb el Subcomitè del qual va ser delegat a Espanya. El febrer de 1946 va entrar clandestinament a la península i assumeix la Secretaria de Defensa del Comitè Nacional clandestí i, el març, de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Detingut l'abril d'aquest any, va ser condemnat a 15 anys dels quals en va complir diversos a Alcalá, San Miguel, Ocaña, Buitrago i Fuencarral (1946-1952). Alliberat, va marxar a França, i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. Durant molt de temps va romandre al marge de la militància activa, però sense abandonar les idees, fins al 1976, quan retornà mogut per la reconstrucció confederal a Espanya. Per a molts ha estat el màxim representant de les tesis col·laboracionistes --famosa és la seva Ponència Juanel-- entre 1939 i 1945, i per tant molt criticat per esgleistes i puristes. Va escriure infinitat d'articles per a diverses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, Asturias, El Comunista Libertario, Cultura Obrera, Historia Libertaria, Redención, Solidaridad Obrera,Suplemento a Tierra y Libertad, Tiempos Nuevos, Tierra Libre, Tierra y Libertad i La Voz Libertaria, entre altres. Va col·laborar en la Historia en fascicles d'Abad de Santillán. És autor de llibres com La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1934 (Barcelona, 1934), Noche sobre España. Siete años en las prisiones de Franco (Mèxic, 1958), España Libre (Mèxic, 1966; recopilació i traducció de textos de Camus), El movimiento clandestino en España (1939-1949) (Mèxic, 1976), El comunismo totalitario (Mèxic, 1982), entre altres. Juan Manuel Molina va morir el 20 de setembre de 1984 a Barcelona (Catalunya).
***
- Amadeu Pagès Xartó: El 4 d'agost de 1907 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Amadeu Pagès i Xartó. Sa mare, Dolors Pagès i Xicota, treballava a Barcelona de criada i es va quedar embarassada, però el pare no va voler reconèixer l'Amadeu i s'establí a Parets del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya). Després sa mare es casà amb Salvador Costa, amb qui tindria quatre infants (Simon, Maria, Antoni i Francesc). Obrer industrial, treballà com a tintorer a la fàbrica tèxtil de Josep M. Adell de Parets i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). També formà part del cor de la Unió Paretana i era assidu del cafè de la Cooperativa La Progressiva de Parets del Vallès. Com a sindicalista intervingué en les negociacions per reivindicar millores laborals i salarials amb l'empresa «Franco-Espanyola, SA», de Josep Maria Abel, de Parets del Vallès, arran de la vaga que els treballadors van fer entre el 22 i el 27 de maig de 1931. Intervingué en els fets revolucionaris d'octubre de 1934. Simpatitzant d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el febrer de 1936 fou interventor per aquest partit en les eleccions a diputats a Corts. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part des de la seva constitució, el 23 de juliol de 1936, del Comitè de Milícies Antifeixistes en nom de la CNT i entre el 21 d'octubre de 1936 i el 30 d'octubre de 1937, que va ser mobilitzat i marxà al front, fou alcalde de Parets del Vallès en nom de la CNT --amb la disconformitat d'ERC. Formà part, com a vocal, de la Comissió per a l'Administració de la Propietat Urbana, creada el 22 d'abril de 1937. Durant la seva gestió, aconseguí evitar algunes detencions de dretans i minimitzà sancions que els van ser imposades. També creà un comitè per solucionar de manera ràpida els problemes veïnals i reformà l'edifici de l'Ajuntament. Enquadrat en la 24 Divisió del X Cos de l'Exèrcit Republicà, va ser destinat al sector Llavorsí-Noguera Pallaresa i posteriorment al sector de l'Ebre, entre Garcia i la desembocadura. El 31 de desembre de 1938 va ser fet presoner a la Bisbal de Falset per les tropes franquistes i tancat al camp de concentració muntat al Seminari de Monte Corbán (Santander, Cantàbria, Espanya) i a les presons de La Tabacalera (Santander), de Granollers i a la Model de Barcelona. Mentre era a la Model, sa companya, Rosa Xicota, va contreure el tifus i morí, restant sos fills, de curta edat (Salvador i Llibertat), amb l'àvia Dolors. El 16 d'abril de 1941 va ser jutjat en consell de guerra al Palau de Justícia de Barcelona i condemnat a mort. D'antuvi, aquesta pena li va ser commutada per la de 30 anys de reclusió major, però finalment fou ratificada. Amadeu Pagès Xartó va ser afusellat el 29 de maig de 1941 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i enterrat a la fossa comuna del cementiri de Montjuïc.
***
- Joaquín Pérez Navarro: El 4 d'agost de 1907 neix a la caseria de Los Calpes de la Pobla d'Arenós (Alt Millars, País Valencià) el militant anarquista i anarcosindicalista Joaquín Pérez Navarro. Fou el major de tres fills d'una família humil pagesa, en 1918 emigrà amb sa mare vídua a Barcelona, on treballà com a peó de paleta abans de fer de cambrer, que esdevindrà la seva professió definitiva. En 1919 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i començà a participar activament en el moviment anarquista. Prengué les armes durant les lluites als carrers de Barcelona de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista i després al front d'Aragó enquadrat en la Columna Durruti. Més tard, treballà a les col·lectivitats de Gelsa i de Pina de Ebro. Amb la militarització de les milícies, rebutjà un càrrec oficial. Com a membre de l'agrupació «Los Amigos de Durruti», lluità a Barcelona contra els estalinistes en els «Fets de Maig» de 1937. Després lluità en l'Exèrcit republicà en la formació que havia estat la Columna de Ferro. El novembre de 1938 va ser detingut per portar una pistola per agents comunistes, encara que afiliats a la CNT, i després de ser torturat a la txeca del carrer Provença de Barcelona, fou tancat a Montjuïc i, sotmès a judici sumari, condemnat a mort, pena que fou ratificada en una revisió posterior del seu cas. Aconseguí evadir-se quan les tropes franquistes s'acostaven a Barcelona i pogué arribar a França. A partir del gener de 1939 passà pels camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. En 1940 passà a fer feina en la construcció del dic de Brest destinat en les companyies de treball. Quan el triomf alemany, fugí al Regne Unit. Instal·lat a Londres i fent feina al Berkeley Hotel del barri londinenc de Mayfair, milità en el grup anarquista espanyol de la capital anglesa i entre 1969 i 1974 encapçalà la Comissió de Relacions de la CNT al Regne Unit i col·laborà en l'edició de diversos butlletins anarquistes editats a Londres al final del franquisme. Després va treballar al George & Dragon de South Kensington i, fins a la jubilació, al Wheeler's Restaurant. Entre 1999 i 2002 col·laborà en Cenit. Fou autor de Relato poético (1995), SIM (Servicio de Investigación Militar) (1998, amb Francisco Piqueras) i Yo luché por la revolución social del pueblo español y por todos los pueblos del mundo. Memorias y documentos de un anarquista exiliado en Gran Bretaña (1999). Donà la seva biblioteca i arxiu a l'anarquista Kate Sharpley Library de Londres. Joaquín Pérez Navarro, l'últim supervivent de «Los Amigos de Durruti» va morir el 21 d'agost de 2006 a Londres (Anglaterra) i fou incinerat el 30 agost amortallat amb la bandera roja i negra.
***
- Cosimo Pirozzo: El 4 d'agost de 1912 neix a Rosarno (Calàbria, Itàlia) l'anarquista Cosimo Cosma Damiano Pirozzo. De família benestant, sos pares foren Bruno Pirozzo i Giovanna Amoroso. Els seus li deien Cosmo. Estudià a l'institut de Nicotera i aconseguí graduar-se en llengües clàssiques a Reggio Calabria. Més tard es va matricular a la Facultat de Lletres de la Universitat de Messina. En 1934 demanà inscriure's en el Partit Nacional Feixista, obtenint el carnet el 12 de gener de 1935; però en 1936 un informe anònim dirigit al prefecte posa en dubte la seva «qualitat moral», ja que es relaciona sovint amb la classe obrera i els pagesos analfabets. En aquesta època marxà a Torí i es va inscriure a la Facultat de Lletres assistint als cursos de filosofia. En aquesta ciutat començà a freqüentar els cercles anarquistes i la policia feixista sempre el té sota vigilància. En 1936 abandonà clandestinament Itàlia i a través de Ventimiglia passà a França, on fou ajudat pel Socors Roig Internacional. El 20 de novembre de 1936 el Ministeri de l'Interior italià demana la captura de l'«anarquista Pirozzo», per subversiu i per infiltrat en el Partit feixista. Aquest mateix any, s'inscriu amb el grup de voluntaris de les Joventuts Comunistes Franceses que surt per lluitar en la guerra d'Espanya. Formarà part de la primera brigada de la «Columna Italiana Rosselli», juntament amb anarquistes, republicans, alguns socialistes i un grup de militants de «Giustizia e Libertà», el moviment dirigit per Carlo Rosselli. En aquesta conjuntura farà amistat amb Umberto Marzocchi, Camillo Berneri i Francesco Barbieri. El novembre de 1936 fou assignat a una companyia anarquista que tenia per missió defensar una posició estratègica a la ciutat d'Osca. El 12 de gener de 1937 un escamot de milicians treballava en les obres de reparació d'una carretera a prop de Bicién (Osca, Aragó, Espanya), a pocs quilòmetres d'Osca, i durant aquestes tasques un projectil de fragmentació fereix greument el calabrès Luigi Tallarico. Malgrat que els bombardeigs continuen, Pirozzo intenta socórrer el ferit i portar-lo a resguard. Un cop portà a la tenda de campanya que feia d'infermeria Tallarico, Pirozzo fou abatut per la metralla d'una nova explosió. Tallarico aconseguí salvar la vida. La commoció per la mort de Pirozzo fou immensa i al seu funeral assistí la «Columna Italiana Rosselli» completa, a més de gent de Bicién i d'Osca. Comentaristes han apuntat que aquest incident inspirà l'escena del funeral de la pel·lícula Land and Freedom (1995) de Ken Loach. A Rosarno un carrer porta el seu nom.
***
![D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/isca/isca01.jpg "D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]")
- Paul Avrich: El 4 d'agost de 1931 neix a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) l'historiador dels anarquismes rus i americà Paul Avrich. Professor acadèmic i historiador dels moviments socials, una de les màximes autoritats en la història dels moviments anarquistes rus i nord-americà, va ser proposat per al premi Pulitzer d'Història en diverses ocasions i en 1984 li van atorgar el Philip Taft Labor History Award, un dels guardons més prestigiosos d'història social del món. Havia nascut en una família jueva originària d'Odessa que va marxa de Rússia en els anys de la Revolució; sa mare, Rose Zapol Avrich, era actriu al Teatre Jiddisch i son pare, Murray Avrich, un fabricant de roba de la zona dels teixits del barri de Brooklyn. Un cop llicenciat en Filosofia i Lletres amb les notes més altes en la Universitat de Cornell en 1952 i de casar-se dos anys després, va haver d'entrar en la Força Aèria nord-americana destinada a Alemanya de l'Est, fet que aprofità per estudiar rus a l'Escola d'Idiomes de l'Exèrcit i treballar en operacions d'intel·ligència. Acabats els anys militars, va tenir l'oportunitat d'anar a estudiar a l'URSS en 1960, amb una beca de la Fundació Ford, gràcies a la visita que Kruschev havia fet als EUA un anys abans, cosa que va permetre «normalitzar» els intercanvis estudiantils i obrir determinats arxius estalinistes. Va ser allà, a Rússia, on va descobrir la importància de l'anarquisme en el moviment revolucionari rus i molt especialment el paper jugat per la insurrecció dels marins de Kronstadt. Fruit d'aquests estudis al país eslau, Avrich es va doctorar en la Universitat de Columbia amb la tesi The Russian Revolution and the Factory Committees [La Revolució russa i els Comitès de Fàbrica] (1961), font inicial de molts d'estudis posteriors sobre el tema --The russian anarchists (1967), Kronstadt 1921 (1970), Russian rebels(1972), The anarchists in the Russian Revolution (1973). L'historiador va impartir docència al Queens College (City University of New York) i a la Universitat de Columbia, fins que es va retirar l'any 1999, sempre fent classes sobre el desenvolupament de les seves investigacions històriques sobre l'anarquisme nord-americà --sobre la vida de Voltairine de Cleyre; sobre les influències de l'Escola Moderna de Ferrer Guàrdia en l'educació llibertària dels EUA; sobre els Màrtirs de Chicago de 1886; el cas Sacco i Vanzetti; i va realitzar més de dues-centes entrevistes durant més de trenta anys a anarquistes jueus, immigrants i refugiats de tots els països, gràcies que coneixia gairebé tots els idiomes europeus importants, rus i jiddisch inclosos-- fet que el va ocasionar més d'un disgust amb les autoritats acadèmiques i l'establishment. Ha estat membre, entre 1967 i 1968, de les juntes de govern del Centre Guggenheim i de l'Institut Rus (Universitat de Columbia), i del National Endowment for the Humanities (1972-73). En 1986, els Avrich van donar a la Biblioteca del Congrés nord-americana la seva extensa col·lecció bibliogràfica (Paul Avrich Collection) sobre anarquisme americà i europeu que van anar replegant durant tota les seves vides, gairebé vint mil publicacions (llibres, fulletons, periòdics, manuscrits i objectes de records diversos) editades al segle XX --cal recordar que a principis de segle es van editar als EUA més de 500 periòdics anarquistes--, recollint una completa representació d'escriptors anarquistes importants (Errico Malatesta, Mikhail Bakunin, Rudolf Rocker, P'otr Kropotkin, Alexander Berkman, Emma Goldman...). El material que els Avrich van reunir sobre aquesta darrera va ser especialment important, sobretot pel que fa a fulletons efímers, traduccions a llengües orientals de les seves obres, revisions de llibres seus, i la correspondència de Goldman després de la seva deportació dels Estats Units en 1919. Els materials relacionats amb Mollie Steiner (1897-1980), participant en el polèmic «cas Abrams», sobre llibertats civils i llibertat d'expressió són també força importants. Aquesta donació va ser criticada per alguns sectors llibertaris que no s'explicaven com un conscienciat anarquista «regalava» semblant tresor a l'Estat. Paul Avrich va morir el 16 de febrer de 2006 al Mount Sinai Hospital de Nova York (Nova York, EUA), com a conseqüències de l'Alzheimer que patia. A més de la seva companya, que viu a Manhattan, ha deixat dues filles, Jane i Karen Avrich, que també viuen a l'illa, i la seva germana Dorothy Avrich a Miami.
Defuncions
- Martín Andújar López: El 4 d'agost de 1986 mor a Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord) el barber anarcosindicalista Martín Andújar López. Havia nascut en 1906 a Múrcia (Múrcia, Espanya). De ben jovenet marxà amb sa família a Sallent (Bages, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dictadura de Primo de Rivera la seva barberia de Sallent va servir com a centre de reunió clandestí. La seva militància el portà diverses ocasions a la presó model de Barcelona. El 9 de juny de 1934 va ser jutjat pel Tribunal d'Urgència de Barcelona per «tinença il·lícita d'arma» i condemnat a un any i un dia de presó. Durant la guerra civil se significà molt a Sallent i el gener de 1939, quan entraren les tropes feixistes a la localitat, com que no el van trobar, afusellaren son pare. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i s'integrà en el maquis antinazi del Cos Franc de la Muntanya Negra (Occitània). Després de l'Alliberament, milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili de Ribesaltes i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).
- Michel Ravelli: El 4 d'agost de 2006 mor a París (França) el militant trotskista i després comunista llibertari Michel Ravelli, també conegut comRavelloche. Havia nascut el 30 de gener de 1924 a Saint-Denis (Illa de França, França). Començà a militar en el moviment trotskista durant l'ocupació nazi. Fou partidari de la tendència pablista, encapçalada per Michel Raptis (Pablo), dins del Partit Comunista Internacionalista (PCI). Com a membre de la IV Internacional trotskista realitzà nombroses missions a Iugoslàvia i a l'URSS. Estudia filosofia a la universitat i es doctorà a la Sorbona. En els anys cinquanta, seguint l'estratègia trotskista de l'«entrisme», s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF) i col·laborà, amb Felix Guattari, en el periòdic Tribune de Discussion, editat per la fracció trotskista subreptícia. Professor de filosofia, durant la guerra d'Algèria va ser expulsat de l'educació pública per haver participat en la creació al Marroc d'una fàbrica d'armament per al Front de Libération Nationale (FLN, Front d'Alliberament Nacional) d'Algèria i per haver fet costat el «Manifest dels 121. Declaració sobre el dret a la insubmissió en la guerra d'Algèria». Posteriorment va ser readmès en l'ensenyament com a documentalista a l'Escola Superior d'Arts i Indústries Gràfiques (Escola Estienne) al districte dels Gobelins de París. En aquesta època milità en el sindicat d'ensenyants École Émancipée (EE, Escola Emancipada). Durant els fets de «Maig del 68» participà en diferents comitès pablistes i comunistes llibertaris. En 1968 s'afilià a l'Aliança Marxista Revolucionària (AMR), grup pablista crític amb el leninisme i del qual esdevingué director del seu òrgan d'expressió (Sous le drapeau du Socialisme), on defensà la noció de «control obrer» i l'autogestió. A començaments dels anys setanta trencà amb el trotskisme i s'adherí a les idees comunistes llibertàries. En 1972 entrà a formar part del grup parisenc del districte dels Gobelins de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). En diverses ocasions fou membre de la redacció de Front Libertaire des Luttes de Classes (1970-1979), participant en les activitats portades a terme pel grup al barri i especialment en la redacció del periòdic Le Canard du 13ème (1972-1982) i en diverses activitats culturals. En 1973, arran de les vagues de Lip a Besançon i les lluites ecologistes a Larzac, va ser un dels atiadors, amb Ramon Finster, de l'agrupació «Pour qu’une force s’assemble» (PQFS), que edità entre 1973 i 1975 cinc números d'un butlletí d'enllaç, i també del grup «Pour un moumement révolutionnaire des Trevailleurs» (PMRT), que també edità en 1975 cinc números d'un butlletí d'enllaç; ambdues organitzacions estaven impulsades per l'ORA i arreplegaven diversos grups autònoms obrers de base. Entre 1976 i 1977 fou membre de la redacció de la revista teòrica de l'ORA Pour l'autonomie ouvrière et l'abolition du salariat, dirigida per Gérard Sebbah, i que només publicà dos números i un butlletí preparatori (Débat-Action). Arran del Congrés d'Orleans de l'ORA de 1976, en el qual canvia de nom per Organització Comunista Llibertària (OCL), seguirà militant en aquesta organització fins la seva crisi arran de l'abandó de nombrosos militants de la regió parisenca. Membre del col·lectiu de l'ensenyament «Confrontation», entre 1975 i 1976 col·laborà, amb Roland Biard, Jean-Pierre Duteuil i Annie Moreau, en el butlletí de professors comunistes llibertaris Con-formation. Després formà part de la Coordinació Llibertària de l'Ensenyament, que publicà entre 1979 i 1982 la revista Le Cancre... las. En 1979 dirigí la revista Les Raisons de la Colère, la redacció de la gual estava formada gairebé exclusivament per exmembres de la revista anarquista La Lanterne Noire (1974-1978), i que publicà un número i un suplement. En 1984 es jubilà de l'ensenyament. En 1985 fou membre de la redacció parisenca de la revista lionesa IRL. En 1986 va ser un dels fundadors de la revista Noir et Rouge (1986-1995). Posteriorment formà part del Comitè d'Organització de les Jornades de Reflexió Antiautoritàries (COJRA). A finals dels anys noranta, arran del nou desenvolupament de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Franca, mantingué un actitud crítica i no s'hi afilià; tampoc no s'afilià a Alternativa Llibertària (AL), encara que participarà en el seu procés de formació. Des de 2004 una part important del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Michel Ravelli va morir el 4 d'agost de 2006 a París (França) i fou incinerat el 9 d'agost al cementiri parisenc de Père Lachaise.
***
- Inés Ajuria de la Torre: El 4 d'agost de 2007 mor a Vitòria (Àlaba, País Basc) la militant anarcosindicalista Inés Ajuria de la Torre. Havia nascut l'1 d'octubre de 1920 a Guernica (Biscaia, País Basc). L'abril de 1937 va patir el tristament famós bombardeig de la seva ciutat natal, on va morir sa mare i un germà, restant a mans d'un pare poc comprensiu i havent de compaginar estudis amb la cura de sos germans. La seva entrada en el moviment llibertari data de la postguerra, quan va conèixer Francisco Martínez de Lahidalga, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) instal·lant a Guernica, i que serà son futur company. Farts de detencions i de persecucions, a finals de 1946 van fugir a França a peu pels Pirineus. Van residir a París, fins al 1951; a Xile, entre 1951 i 1957; a l'Uruguai, entre 1957 i 1964; i de bell nou a París. En 1975, poc abans de morir Franco, van tornar a la península, instal·lant-se a Vitòria, on van jugar un paper important en la reconstrucció de la CNT entre 1976 i 1977, formant part del grup inicial, amb Macario Illera, Vicente Cuesta, Atanasio Gainzarain, Miguel Íñiguez, Manuel Gutierrez, José María Izquierdo, entre altres. Durant la dècada dels anys 80, després de la mort de son company, va participar en l'Associació Isaac Puente. Sempre afiliada a la CNT, Inés Ajuria de la Torre va morir el 4 d'agost de 2007 i dos dies després va ser enterrada al cementiri d'El Salvador de Vitòria amb els carnets de la CNT dins del taüt i la bandera roja i negra a sobre. El 29 de setembre de 2007 els companys cenetistes de Vitòria i de Miranda li van retre un homenatge davant la tomba.
***
- Juan el Camas: El 4 d'agost de 2008 mor a Sevilla (Andalusia, Espanya) el cantaor anarquista Juan López Romero Jiménez, més conegut com Juan el Camas o Chiquito de Camas. Havia nascut el 25 de febrer de 1928 a Camas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Quan tenia nou anys començà a cantar en els cinemes d'estiu de la comarca i el seu mestre fou el Bizco Amate. Pepe Pinto, Pepe Marchena, La Niña de los Peines i Antoñita Moreno el tingueren en les seves formacions artístiques de gira per la Península. Durant uns anys va viure la immigració a Catalunya. Artista d'actuacions en directe, va enregistrar alguns discos per a Universal. Va col·laborar amb infinitat d'artistes (Ramón Algeciras, Camarón de la Isla, Tomatito, Pata Negra, Rafael Amador, etc.). Cantaor segons el vell estil flamenc, la seva especialització fou el fandango. En les seves lletres sempre mostrà la problemàtica social (jornalers explotats, desigualtats socials, prostitució, alcoholisme, etc.) que en ocasions topà amb la censura. Va actuar a La Carboneria, local mític del flamenc sevillà que regenta son cunyat Paco Lira. En 1997 actuà en el IX Espárrago Rock. En 2003 participà en la pel·lícula de Dominique Abel Polígono Sur i en 2005 en Flamenco: A personal journey de Tao Ruspoli. Apadrinà artistes del nou flamenc, com Caña de Lomo i la bailaora francesa Valeria Saura. Llevat d'intervencions esporàdiques, els últims vint anys de sa vida visqué apartat dels escenaris.
***
- Josep Fortuny Ferrer: El 4 d'agost de 2011 mor a Pèira Levada (Llemosí, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fortuny Ferrer. Havia nascut el 6 de desembre de 1919 a Vilallonga del Camp (Tarragonès, Catalunya). Son pare es deia Lluis Fortuny, obrer de fàbrica anarcosindicalista, i sa mare era catòlica. Quan tenia 11 anys, després d'aprendre el castellà, deixà l'escola i durant dos anys va fer d'aprenent de serrador a Reus (Baix Camp, Catalunya) i de ben jovenet s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Assabentat del cop feixista, durant la nit del 19 al 20 de juliol de 1936, amb un grup de companys, serrà l'espasa triomfant de l'estàtua de Reus del general Joan Prim Prats, comandat de la campanya del Marroc. Dies després, el 30 de juliol, va ser ferit en un peu durant un combat a la ciutat. Encara convalescent, es presentà com a milicià voluntari en la III Companyia del III Batalló de la 118 Brigada Mixta de la 25 Divisió del XXII Cos de l'Exèrcit republicà (antiga «Columna Ortiz») i combaté a Azuara, Herrera de los Navarros, Fuendetodos i Belchite, al front d'Aragó. Després de la caiguda de Terol, retornà a casa seva amb dos companys confederals, però immediatament va ser mobilitzat i, després de dos mesos de formació militar en artilleria de muntanya, enviat al front d'Aragó. Encarregat d'un gran canó Schneider muntat sobre rails, va ser promocionat a sergent. A finals de 1938, desertà de la seva unitat amb altres companys a prop de Figueres, però va ser detingut i tancat al castell d'aquella localitat. Jutjat en consell de guerra per «abandó del seu destí i del material de guerra», va ser condemnat a mort; però, per la seva curta edat, fou agraciat. Amb el triomf franquista creuà la frontera per Portbou i fou internat a diversos camps de concentració (Argelers, Agde, Bram i Setfonts). L'estiu de 1940 fou enviat pel Govern de Vichy a un Grup de Treballadors Estrangers (GTE) per fer feina a les torberes de l'altiplà de Millevaches (Llemosí, Occitània), a les localitats d'Aus Gletons i de Sent Merd las Aussinas. En 1943 establí contactes amb els maquis del grup local dels Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans), participant en accions de sabotatge, sobretot en l'obstrucció de carreteres. A partir de l'1 de juny de 1944 va ser mobilitzat en la 2364 Companyia FTP que agrupava resistents armats de la zona l'altiplà de Millevaches. A finals de setembre de 1944 va ser desmobilitzat del GTE i de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Després de l'Alliberament continuà treballant com a obrer agrícola a Peròls de Vesera (Llemosí, Occitània). A començaments dels anys cinquanta s'establí a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà en diversos oficis (paleta, descarregador, carboner, serrabigaire, contrabandista) abans de retornar al Llemosí, on conegué Juliette, sa futura companya. Fidel al seu pensament llibertari mai no es casà i mai no demanà la ciutadania francesa. Només viatjà a Catalunya en una única ocasió. Després de la mort de Juliette en 2004, freqüentà la «Maison Communale», que el batejà «Casa del Poble», que els joves havien muntat a Tarnac (Llemosí, Occitània). En aquesta època vivia a Razel, llogaret de Peròls de Vesera. En 2004 el seu testimoni va ser recollit per Paul Estrade i publicat en el llibre col·lectiu Les forçats espagnols des GTE de la Corrèze (1940-1944). Josep Fortuny Ferrer va morir el 4 d'agost de 2011 a Pèira Levada (Llemosí, Occitània) i fou enterrat el 7 d'agost a Peròls de Vasera (Llemosí, Occitània). En 2011 declaracions seves van ser introduïdes en el documental Emilio, el eco de otros pasos, d'Enric Miró, dedicat a l'exmilicià de la «Columna Sur Ebro» Emilio Marco.
4 de agosto de 2000 , la muerte de Salvador CLEMENT, Montelimar (Drôme).
militante anarcosindicalista.
nació en 1916 en Canal de Navarrés (Valencia, España). Auto y revolucionario, fue activo en la CNT , mientras poderosa organización anarcosindicalista. En el distrito de Les Corts de Barcelona, donde vive, él es el responsable de la programación del cine Vallespir.
Revolución en julio de 1936, creó grandes esperanzas, pronto roto por la guerra y la traición. Clemente se refugió en Francia. Autoridades de la pluma de los miles antifascistas que cruzan los Pirineos en los campamentos de las retenciones. Se las arregló finalmente para instalarse en Ardèche, donde trabajó en las minas, y formó una familia. Él continuó su activismo en Francia dentro de la CNT. En los últimos años, todavía suscrito al periódico "Cénit". Murió después de una larga enfermedad.
4 de agosto de 1931 , el nacimiento de Paul Avrich .
Logo actual FAI
4 de agosto de 1872 , en Rímini (Italia), la Conferencia Nacional de la participación de las secciones italiana de la AIT, comienza su trabajo. Los delegados en representación de 21 ciudades, se reúnen con los nombres de Cafiero , Costa , Fanelli , Malatesta , etc. La conferencia cierra el 6 de agosto, tras el acuerdo de crear un "Italian Federación Internacional" , que se convirtió en "Federación Anarquista Italiana" (FAI). Pero, en oposición a la del Consejo General de Londres (marxista), se niega a participar en el Congreso de La Haya programada para el 2 de septiembre. Ella anticipa el futuro de ese modo se dividió entre el autoritario Internacional (marxista) y anti-autoritaria (anarquista). Por ponerse del lado de ellos, ella dará a luz a un importante movimiento anarquista organizado.
El Aniche ataque visto por "Le Petit Journal" de 18 de agosto de 1895.
El 4 de agosto de 1895 , en Auberchicourt (cerca Aniche Norte), mientras que un banquete para más de cuatro mil cubierta se organiza para celebrar el quincuagésimo aniversario de la entrada del Director Sr. Vuillemin, las minas de la Compañía Aniche Clemente DELCOUX, un anarquista, un antiguo minero de regresar debido a una huelga en 1893, atrae a varios disparos contra el Sr. Vuillemin saliendo de la misa solemne, rodeado por un grupo de ingenieros y de los accionistas, golpeando cuatro veces. Pero cuando nos apresuramos para desarmar DELCOUX, permite de forma voluntaria o no, una bomba que llevaba en él, explotó causando su muerte y varios heridos entre los invitados. El director, de 74 años, regresará por su ataque.
0 comentarios:
Publicar un comentario