El 24 de agosto de 1896 nace en Barcelona el anarcosindicalista Pedro Massoni y Rotger (o Roger) -también citado como Mazoni y como Massoni Viva. Rajoler de profesión, en 1915 se afilió a la CNT. Entre el 28 de junio y el 1 de julio de 1918 fue delegado del Sindicato de Obreros Rajolers del Ramo de la Construcción en el I Congreso de la CRTC celebrado en Sans.
En octubre de ese mismo año formó parte de la primera junta del Sindicato Único del Ramo de la Construcción como secretario exterior. Durante los años del pistolerismo fue bastante perseguido. El 23 de abril de 1919 sufrió un atentado a manos de un pelotón de pistoleros pagado por la patronal formado por Antoni Soler Martorell (El Mallorquín), Luis Fernández y Octavio Muñoz (El Argentino) - y quedó gravemente herido.
No consiguió recuperarse del todo de las lesiones de esta agresión y se vio obligado en sus últimos años a trabajar en su profesión con una parálisis progresiva en la pierna ya hacer de conserje en el local del Sindicato de Rajolers la calle Om de Barcelona. Entre agosto y septiembre de 1919 pasó una temporada, con José Gil Ballester, en Sevilla, en calidad de delegado del Comité Nacional de la CNT para preparar el II Congreso Nacional y reorganizar los sindicatos de trabajadoras de la aguja, de construcción y de constructores de persianas. En diciembre de 1919 asistió en Madrid al Congreso de la Comedia. En esta época hizo una buena amistad con José Peirats Valls, con quien trabajaba en la misma fábrica de ladrillos. 1923 participó activamente en la huelga de la construcción y fue miembro de la comisión de defensa de los compañeros ladrilleros Enrique Guiot y Clemente acusados de atraco y condenados a muerte. En 1924 fue encarcelado gubernativamente por conspiración contra la dictadura de Primo de Rivera, acusado de ser uno de los organizadores de la expedición de Bera. 1928 formó parte del grupo «Solidaridad» y publicó el folleto Los ladrilleros a través de las luchas sociales, con prólogo de Juan López; después fue uno de los fundadores del grupo «Unión de Militantes de la Confederación». En abril de 1928 asistió, con Ramon Hortoneda, en la Asamblea de Cooperativas Catalanas y en junio de ese año formó parte, en representación de la CNT, del primer Comité Revolucionario de Cataluña, que conspiraba contra la Dictadura. En mayo de 1929 marchó, junto con Joan Roigé, como delegado en Francia y Bélgica para preparar la emigración política y organizar el movimiento revolucionario antimonárquico -a Bruselas entrevistó a tal fin con Francesc Macià. También en mayo de ese año se integró en el Comité Nacional confederal clandestino, constituido por Ángel Pestaña, y que dimitió el mismo diciembre. De nuevo miembro del mismo Comité Nacional confederal durante los primeros meses de 1930, se encargó de legalizar la CNT en abril de ese año y fue miembro del Comité de Relaciones. En abril de 1930, y en octubre con Joan Peiró, se entrevistó con Miguel Maura y Ángel Galarza, representantes del Comité Revolucionario Nacional Político, en San Sebastián, para sondear la CNT con el fin de organizar una huelga general. El 27 de abril de 1930 presidió un mitin de afirmación sindical celebrado en el Teatro Nuevo del Paralelo de Barcelona, donde intervinieron Joan Peiró, Ángel Pestaña, Emili Mira, Sebastián Clarà y él mismo. En agosto de 1930, en reaparecer Solidaridad Obrera, dirigido por Joan Peiró, asumió el cargo de administrador, nombramiento que le fue otorgado el 17 de mayo de 1930 durante el Pleno Regional de la CNT, y, gracias a su constancia desde la Comisión Pro-Imprenta creada por él, el periódico consiguió imprenta propia. En octubre de 1930 representó el sector sindicalista de la CNT en las reuniones con los republicanos nacionalistas catalanes, que se concretaron en la formación del Comité Pro Libertad. El 15 de febrero de 1931 presidió un mitin de afirmación sindicalista en el Teatro del Bosque de Barcelona, donde intervinieron Francisco Arín, Sebastián Clarà, Joan Peiró, Casas Sala y él mismo. Durante la Conferencia Regional de la CNT de Cataluña, que se celebró entre el 31 de mayo y el 1 de junio de 1931, fue confirmado en el cargo de administrador de Solidaridad Obrera, en contra de la opinión de Felipe Alaiz. Muy ligado a Ángel Pestaña y Juan Peiró, en agosto de 1931 firmó el "Manifiesto de los Treinta». La adscripción a este «reformismo» no gustó a la FAI y fue acusado por miembros de esta organización en el Pleno Regional de Sindicatos Únicos de Barcelona de marzo de 1933 de irregularidades en la gestión económica de La Soli. Estas críticas le obligaron a dimitir y agravaron su maltrecha salud. Pedro Massoni Rotger murió a principios de junio de 1933 en Santos.
En octubre de ese mismo año formó parte de la primera junta del Sindicato Único del Ramo de la Construcción como secretario exterior. Durante los años del pistolerismo fue bastante perseguido. El 23 de abril de 1919 sufrió un atentado a manos de un pelotón de pistoleros pagado por la patronal formado por Antoni Soler Martorell (El Mallorquín), Luis Fernández y Octavio Muñoz (El Argentino) - y quedó gravemente herido.
Entre el 24 y el 31 de agosto de 1907 tiene lugar en el Plancius Hall de Amsterdam el Congreso Anarquista Internacional, el primero de estas características y uno de los más importantes en toda la historia del movimiento libertario mundial. Se reunieron delegados de 14 países diferentes, entre ellos figuras muy relevantes del movimiento anarquista de todo el mundo.La iniciativa del congreso partió de los grupos anarquistas belgas y holandeses; estos últimos se encargaron de la organización material del evento y los primeros comenzaron a publicar Bulletin de la Internationale Libertaire, que tuvo como principal editor Henri Fuss, y que quería preparar las futuras discusiones. Entre diciembre de 1906 y enero de 1907 lanzaron una nota en siete idiomas llamando para la reunión internacional, firmada por varias federaciones anarquistas. En Francia el movimiento anarquista estaba dividido entre los que se mostraban en contra de la organización de los grupos libertarios, y por tanto se opusieron a una reunión organizativa de ámbito internacional, y los que se dedicaban puramente a la lucha sindical, dejando de lado las opciones netamente anarquistas. Sólo ocho anarquistas franceses asistieron y el anarquismo ibérico no fue representado. Los dos primeros días fueron preliminares: el 24 para la recepción de credenciales y el 25 para los mítines; las sesiones formales comenzaron el 26 y se realizaron 17 sesiones hasta el 31 de agosto.Los temas tratados fueron especialmente los referentes a la organización del movimiento anarquista y sindicalista; pero también se trataron temas como la educación racionalista, el esperanto, el alcoholismo, la huelga general y el antimilitarismo -simultáneamente se realizó un Congreso Internacional Antimilitarista, organizado por la Asociación Internacional Antimilitarista, también en Amsterdam, los días 30 y 31 de agosto-, la Revolución rusa de 1905, etc Sin embargo, los temas más debatidos fueron sobre la necesidad o no de organizarse en el movimiento anarquista y sobre las relaciones entre el anarquismo y el sindicalismo, especialmente entre Monatte y Malatesta.Temas que causaron también debate fueron la defensa de Max Baginski del ataque magnicida de Leon Czolgosz contra el presidente estadounidense William McKinley (6 de septiembre de 1901) y la propuesta de Goldman de la denominada "acción de rebeldía» , acciones individuales violentas ante la impotencia de actuar de otra manera, como el atentado realizado por Alexander Berkman contra el industrial Henry Clay Frick (23 de julio de 1892). Finalmente, una de las resoluciones acordó que las ideas anarquistas y la organización, lejos de ser incompatibles, se complemento y se apoyan, y por eso hay que crear grupos anarquistas y federaciones que los agrupen. Con estos principios se creó una oficina permanente de una nueva Internacional Anarquista, formada por cinco miembros (Errico Malatesta, Rudolf Rocker, Alexander Schapiro, John Turner y Jean Wilket), con la finalidad de actuar como oficina de correspondencia, de crear un archivo anarquista internacional y de relacionar los grupos anarquistas de los diferentes países.La IA se instaló en Londres, se encargó de organizar un nuevo congreso, previsto para 1909, y de editar un boletín mensual (Bulletin de la Internationale Anarchiste), que finalmente salió irregularmente y del que sólo se publicaron 13 números entre el 31 de enero de 1908 y abril de 1910 A finales de 1911 la IA abandonó sus actividades, en parte debido a la hostilidad que seguían manteniendo los grupos anarquistas franceses a todo tipo de organización internacional .
El 24 de agosto de 1919 nace en Barcelona el militante anarcosindicalista, escritor, traductor e historiador del movimiento anarquista internacional Tomás Germinal Gracia Ibars, más conocido como Víctor García. De muy pequeño su madre le llevó a Mequinenza, de donde era oriunda.Huérfano de padre muy pronto, la familia se instaló en Barcelona, donde con 12 años trabajó en la industria textil. Miembro del sindicato fabril de la CNT desde 1933 y de las Juventudes Libertarias de Gracia desde el 1936 Militó en el grupo «Los Quijotes del Ideal", con Abel Paz, Liberto Sarrau y otros, fundado en agosto de 1936 y que opone al colaboracionismo anarquista en el gobierno; y publica sus primeros artículos en su portavoz, El Quijote (1937), y en Ruta. Durante la guerra combatirá con «Los Aguiluchos» y cuando la militarización abandona el frente y se suma a la colectividad de Cervià de les Garrigues con Abel Paz y Liberto Sarrau, donde fundó las Juventudes Libertarias y fue miembro del Comité Regional de Cataluña de estas, a la vez que hacía de contable en la Casa CNT-FAI de Barcelona. Tras el desastre del Ebro, se unió a la 26 División y, herido en Tremp, pasó a Francia, donde ir y venir de un campo de concentración a otro. De Brams marchó a Remomantin como tejedor.Después vino Marsella (1941), pantano de Lago Muerte (1942), con estancias en la prisión de Marsella y de Lyon. Detenido como resistente al Delfinado, es encarcelado en el campo de Vernet por el Gobierno de Vichy, pero consigue huir cuando lo querían enviar a Dachau. La Liberación de Francia la coge en París. Asistió al Congreso de 1945 y en abril, en el Pleno de Toulouse, accede al Comité Nacional de las FIJL como secretario de administración, que acabará abandonando por incompatibilidad con Benito Milla. Después será administrador de Ruta y de Solidaridad Obrera, que dejó por discrepancias con el sector dominante de Laureano Cerrada. Más tarde fue primer secretario de la Internacional Juvenil Anarquista y fundó su órgano de expresión en esperanto Senstantano (antiestatal), y como miembro del IJA asistió al Congreso Nacional de Jóvenes ácrata Italianos de julio de 1946 A finales de este año, se infiltró en la península para apoyar las Juventudes Libertarias del Interior, pero fue detenido en diciembre y encarcelado en la prisión Modelo de Barcelona -durante el cierre redactó los boletines ESFUERZO y Acarus. En julio de 1947 fue liberado y después de vivir un tiempo en Barcelona, en contacto con Antonia Fontanillas y trabajando en la construcción. En agosto de 1948 consiguió, con la ayuda de Francisco Denís, pasar la frontera. Quemado de la lucha, en diciembre de 1948 se irá a Venezuela, donde se instalará, antes de hacer un viaje alrededor del mundo, trabajando en diversos oficios. En Caracas fue secretario de un centro cultural y de estudios sociales, encabezó la CNT -unificada a Venezuela en 1960-, y editó Ruta en dos épocas (1962 y 1969), después de una estancia en Francia y Trípoli (1966 a 1968). El 19 de abril de 1966 fue expulsado de la CNT de Venezuela con Vicente Sierra y criticó razonadamente en Ruta el cincpuntisme. En 1975 hizo otra gira por América. En 1976 visitó España y sus últimos años se pasó a Montada. Víctor García murió, después de una larga y penosa leucemia, el 10 de mayo de 1991 en la Clínica Mas de Rocher, de Castelnou de Les, y fue enterrado al día siguiente en el cementerio de Montada. Incansable militante y propagandista, ha escrito muchísimo en la prensa anarquista desde los 17 años, utilizando, además de Víctor García, varios seudónimos (Germen, Santo Tomás de Aquino, Egófilo, LG, Ibars, equipo Amauta, Julián Fuentes, entre otros. A publicado numerosos artículos. 1993, Carlos Díaz Hernández le dedicó una biografía: Víctor García, el Marco Polo del anarquismo.
Entre el 24 y el 31 de agosto de 1935 tiene lugar en París el V Congreso de la AIT. Debido a la situación política en Europa, asistieron pocas delegaciones: la Freie Arbeiter Union Deutschland, la CNT, la Unión Sindical Italiana, el Sveriges Arbeter Centralorganisation, la Confederación General del Trabajo Sindicalista Revolucionaria y la Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond. Este congreso adoptó medidas defensivas para enfrentarse al fascismo victorioso en Europa y en Latinoamérica, y la situación contrarrevolucionaria creada y el peligro bélico. La solución que aportaba el congreso era: contra el fascismo, revolución social. También se trató el tema de la violencia revolucionaria, la represión soviética y se modificaron algunas cuestiones estatutarias. La nueva secretaría general de la AIT residiría a partir de entonces en Amsterdam.
-------------ALACANT OBRERA-----------------
Leo Ferré portada del álbum
Leo Ferré portada del álbum
El 24 de agosto de 1898 , el nacimiento de Francisco (NOBREGA DO) QUINTAL, Funchal (Isla de Madeira, Portugal).
. Importante activista y propagandista anarquista y anarcosindicalista portugués
hijo de una familia burguesa, estudió en la Ecole Paseos en barco en Lisboa. A los 15 años descubrió el anarquismo mediante la lectura de los escritos de Jean Grave y comienza a asistir a los "unionistas de la Juventud." Esto le lleva desde 1921 colaborando en diversos grupos anarquistas "Novos Horizontes", "Grupo Anarquista Claridade." El 18 de marzo de 1923 participó en el Congreso anarquista Alenquer, fue nombrado secretario de ser "la Unión Anarquista Portuguesa" (UAP). Es entonces responsable del periódico "O Anarquista" (publicado en 1925).
En julio de 1927 fue delegado al pleno de la UAP de Valencia (España), donde participó en la creación de la "Federación Anarquista Ibérica " . Descrito por la policía como el "líder" de los anarquistas portugueses, fue detenido y deportado a Angola, de donde escapó y regresó al continente en 1929 mientras hacía campaña ilegalmente a "Libertarian Alliance" (1931 32) y la "Federación Anarquista de la Región portuguesa" (FARP) y participa activamente en la prensa libertaria "Argonauta O", " A Batalha "A Communa, etc También tradujo varios libros, entre ellos "Los sindicatos y la revolución social" de Pierre Besnard . Durante los años de la dictadura continúa con su pareja, activista Miquelina Sardinha, su actividad política; su trabajo como capitán de la marina mercante para que él haga contacto con varios países hermanos. Después de la caída de la dictadura ( 25 de abril 1974 ) que fundó en Almada, junto a otros anarquistas, entre ellos Adriano Botelho, el "Centro de Cultura Libertaria" y publica el periódico " Voz anarquista . "
El 4 de febrero de 1987, murió un ataque al corazón en Lisboa.
Léo Ferré
Léo Ferré
El 24 de agosto de 1916 , Léo Ferré nació en Mónaco.
poeta, anarquista, autor, compositor y escritor de la canción.
Él nació en una familia rica y muy juvenil pasión por la música. A los 9 años de edad, sus padres lo colocaron en una pensión en un Bodighera colegio religioso en Italia; pasó ocho años (leer "Benedicto Misery") y descubrió 14 años la palabra "anarquía" en las páginas de un diccionario. En 1935, llegó a París para estudiar derecho. Cuando estalló la guerra, fue llamado de nuevo a 40 agosto en Mónaco, comenzó a componer. En febrero de 1941, se realizó por primera vez en público. En 1946, regresó a París, donde comienza verdaderamente su vida como artista. Ocurre en los clubes nocturnos, conoció Jean-Roger Caussimon amistades citas fértiles y creaciones. Pero el éxito no llega y su novia lo deja "La vida del artista." Edith Piaf le ayuda cantando una de sus canciones "Les Amants de Paris." En junio de 1950, grabó su primer álbum (78s). En 1952, Catherine Sauvage grabó su canción "Paris-Sinvergüenza", que se convirtió rápidamente en un éxito nacional. Leo es en realidad puso en marcha. En marzo de 1955, fue presentado en el Olympia. Por lo tanto, todo sucede muy rápidamente, adaptar los textos de poetas, Rimbaud, Verlaine, Aragón, Baudelaire. El éxito está esperando por usted y el dinero también. Pero en 1961, que sufrió la censura, uno de sus álbumes se machaca, "Mi general", "Míralos", etc Por lo tanto, sus canciones son más complicados: en 1964, "Franco la muerte", sino también "Ni Dios ni amo". A partir de 1968, trabajó en "mundo libertario" (para entonces ya le ayudará galas de apoyo como 10 de mayo 68 ) y la revista "La Rue". En 1969, grabó su espectáculo en Bobino, luego se fue a vivir en la Toscana (Italia). Su carrera y el éxito seguirán más allá de las fronteras, pero seguirán apoyando "Libertario del Mundo", " libertario Radio "y" Teatro Libertario en París . "
Sick, murió en Toscana 14 de julio 1993.
"La palabra del Evangelio
que se inclina a los tontos
y que pone en el horror civil,
Nobleza y Estilo
que no lloró roseta
Estas palabras del profeta
lo reclamo y les deseo
DIOS NI NI MASTER "
"La palabra del Evangelio
que se inclina a los tontos
y que pone en el horror civil,
Nobleza y Estilo
que no lloró roseta
Estas palabras del profeta
lo reclamo y les deseo
DIOS NI NI MASTER "
De "Ni Dios ni amo"
El 24 de agosto de 1943 , la muerte de Simone Weil
El 24 de agosto de 1954 , la muerte de Pierre LE MEILLOUR
El 24 de agosto de 1964 , la muerte de Virgilio GOZZOLI
El 24 de agosto de 1982 , la muerte de Ludovic MASS
El semioruga "Guadalajara" en la puerta del Ayuntamiento
El semioruga "Guadalajara" en la puerta del Ayuntamiento
El 24 de agosto de 1944 , la participación de los anarquistas españoles en la liberación de París . Después de haber sido internado en 1939 en los campos de concentración franceses y utilizado como mano de obra en el barato, un número de anarquistas españoles incorporan la resistencia anti-nazi en Francia y África. Con su experiencia adquirida durante la Revolución española, participan en acciones de la guerrilla en la selva luego suelte muchas ciudades de la ocupación alemana y la milicia de Pétain.
Ciertas unidades como " La Nueve "(9th Company de caminar Chad, compuesto por españoles anarcosindicalistas), después de unirse a la parte de "Francia Libre" en la liberación de París.
A las 20h 41 de la primera mitad-pistas de la 2 ª División Blindada de Leclerc (comandado por el capitán Raymond Dronne ) entró en la capital sublevado por la Porte d'Italie.
Están dirigidos por los anarquistas españoles de "Nueve" y llevan los nombres de las batallas libradas contra Franco en España (Guadalajara, Teruel, Brunete, Belchite, Ebro Madrid, etc). A las 21h 22, el blindado "Guadalajara", que apareció por primera vez ante el Hotel de Ville. Los españoles son recibidos como libertadores. "Fuimos los primeros en entrar en París. del primer barril instalado en lugar del Ayuntamiento, era yo el que estaba a cargo, lo llamamos" El Abuelo "( Abuelo). " (testimonio de Jesús Abenza). Agosto 25, toman parte en los combates, incluyendo Plaza de la República. Tener triunfalmente desfila en los Campos Elíseos el 26 de agosto antes de que el general De Gaulle, que continuarán sus progresiones en Lorena y Alsacia, Estrasburgo la liberación el 23 de septiembre. También tomarán parte en las batallas finales en Alemania, incluyendo la sede de Hitler en Berchtesgaden (Alpes bávaros) donde también es el español que vienen primero. Con la esperanza de regresar a España para continuar con la tarea será inútil, y De Gaulle subir 'prohibir la prensa antifranquista en los años sesenta y encarcelar a activistas españoles anarcosindicalistas.
- Ramón Lafragueta: El 24 d'agost de 1905 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Lafragueta. Des de jove participà en el moviment llibertari i s'afilià al Sindicat Ferroviari, adscrit a la Federació Nacional d'Indústries Ferroviàries (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil lluita al front d'Aragó. En acabar la contesa passà a França i fou internat a diversos camps de concentració (Argelers, Sant Cebrià, Bram i Vernet). Durant l'ocupació lluità en la resistència antinazi. Detingut per la Gestapo, fou portat a un camp de càstig alemany. En 1945 recorregué gairebé tot l'Estat francès en una gira de reorganització confederal. Després s'instal·là a Grenoble on desenvolupà càrrecs confederals en els àmbits departamental i local --fou 15 anys tresorer de la Federació Local de Grenoble. Ramón Lafragueta va morir l'11 de febrer de 1981 a Grenoble (Delfinat, Arpitània).
- Andrés Llaneza Rozada: El 24 d'agost de 1921 neix a El Corral de Bayuetu (actual Veró, San Martín del Rey Aurelio, Astúries, Espanya)) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Andrés Llaneza Rozada –en algunes fonts el seu segon llinatge es citat erròniament comGonzález–, conegut com El Gitano. Son pare, Alfredo Llaneza (El Gitano), miner socialista, va ser assassinat el 4 de novembre de 1938 per la contrapartida que actuava a les muntanyes asturianes de Santa Bárbara; sa mare es deia María Rozada i, primogènit, tingué quatre germans (Manuel, Ovidio, Mario i Clementina). Molt aficionat a la poesia, es guanyava la vida com a miner i vivia a Collado Escobal (Astúries, Espanya). El 27 de juny de 1945, mentre feia el servei militar com a caporal del Regiment d'Artilleria Núm. 26 amb guarnició a Valladolid (Castella, Espanya) i havia estat detingut el 6 de juny de 1945 per insultar «El Caudillo», fugí dels calabossos del Regiment d'Infanteria Milán Núm. 3 d'Oviedo (Astúries, Espanya) i s'integrà en la guerrilla antifranquista de l'Agrupació Guerrillera d'Astúries que operava a les muntanyes i a la conca minera. D'antuvi, fou membre del grup comandat pel socialista Manuel Fernández Peón (Comandante Florez) i, després de l'anihilament del grup en 1947, formà el seu propi grup, en el qual s'integraren son germà Mario Llaneza Rozada (El Gitano), Aladino Suárez González (Aladino), Ignacio Alonso Fernández (Raxáu) i Juan Magdalena Suárez (Canales). Ferit en un enfrontament, va ser guarit en un hospital de Lleó (Castella, Espanya) i durant una temporada restà a la zona. Actiu a la zona asturiana de Pola de Laviana i d'Infiesto, tenia la seva base operativa principal a la serra asturiana de Grandasllamas i mantenia contactes amb els companys del centre de la província de Lleó. Organitzà el seu grup en tres unitats comandades respectivament per Juan Magdalena Suárez (Canales), Bartolomé López Medina (Pedro el Andaluz) i Joaquín González Muñiz (Tranquilo). El 24 de gener de 1949 aconseguí fugir arran d'un enfrontament amb la Guàrdia Civil a Horizon (Nava, Astúries, Espanya), on caigueren el guerriller comunista Aladino Suárez (Aladino) i Eduardo Osorio. Aquest mateix any realitzà nombrosos sabotatges a les línies d'alta tensió, especialment a La Huerta, així com emboscades a La Brañueta, Canzada i Las Quintanas, i diverses accions a la regió de Sotondrio. Durant l'estiu de 1950 assistí a l'enterrament del guerriller Adolfo Quintana, celebrat al cementiri de Santullano (Astúries, Espanya). Andrés Llaneza Rozada fou abatut, juntament amb el guerriller comunista Fernando Álvarez Iglesias (El Alcalde), el 30 de juliol de 1952 després de ser localitzat per dues dotzenes de guàrdies civils, dirigits pel brigada Modesto García Fernández i el sergent Valeriano Varela Fernández, en una cabana de La Vallilfresnu, propera a la Campa la Muezca (San Martín del Rey Aurelio, Astúries, Espanya); el seu cos va ser llançat en una fossa comuna a Santa Bárbara (Astúries, Espanya).
- Pierre Le Meillour: El 24 d'agost de 1954 mor a Sartrouville (Illa de França, França), l'obrer i militant anarquista Pierre Le Meillour. Havia nascut el 24 d'abril de 1884 a Ar Mor-Bihan (Bretanya). Antimilitarista convençut, col·labora ben aviat amb Le Libertaire. Inscrit en els fitxers de la policia secreta amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, és detingut el 20 de juny de 1917 per haver publicat un número clandestí de Le Libertairede caire antibel·licista --li'n van requisar al seu domicili 10.000 exemplars-- i serà condemnat, alguns mesos més tard, a mig any de presó. Com a bon orador que era, va ser triat com a delegat en tots els congressos anarquistes que van tenir lloc entre 1920 i 1927. Durant la Segona Guerra Mundial, va fer costat el pacifista llibertari Louis Lecoin i va participar activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).
- Virgilio Gozzoli: El 24 d'agost de 1964 mor a Pistoia (Toscana, Itàlia) el mecànic, tipògraf, escriptor i pintor anarquista Virgilio Gozzoli. Havia nascut el 10 de novembre de 1886 a Pistoia (Toscana, Itàlia). A la seva ciutat natal va ser introduït a l'anarquisme individualista per Tito Eschini i Ettore Bartolozzi. En 1899 va participar en la protesta antimonàrquica en ocasió de la visita a Pistoia del futur rei Víctor Manuel III d'Itàlia. En aquesta època va experimentar literàriament amb el futurisme, el paroleliberisme i la dramatúrgia publicant obres com È un gran mondaccio buffo (1907), I due Macigni (1911), Ficcanaso (1911), Per un Mantellaccio (1911), Un par di calzoni (1912), Pistoia ne’ su’ rioni (1913),Marchesino (1915), Il mattaccio (1918), Mara (1919), Il prodigio (1919) i Il lebbroso (1921). En 1913 va començar a col·laborar en el periòdicL'Iconoclasta i en l'únic número d'Il Pensiero Iconoclasta Individualista. En 1914 fou condemnat a un mes de presó per participar en els fets de la «Setmana Roja». Cridat a files en 1916, fou tot d'una llicenciat i escrigué nombrosos textos i peces teatrals de caràcter social i antimilitarista. L'abril de 1919 fundà la revista Iconoclasta. Com a obrer d'una fàbrica mecànica al complex industrial de San Giorgio, va participar en el moviment d'ocupacions de fàbriques i en la lluita contra la pujada del feixisme. L'abril de 1921 la seva impremta fou destruïda pels feixistes i, un cop apallissat, fou detingut com a membre del grup «Arditi del Popolo» de Pistoia. El novembre de 1922 s'exilià a França i col·laborar en el «Comitè en favor de les víctimes polítiques», organitzat el maig de 1923 per Raffaele Schiavina a París. També va col·laborar en el periòdic La Revendicazione, fundat el juny de 1923. A partir de maig de 1924, amb Ugo Fedeli, va publicar una nova sèrie de la seva revista Iconoclasta! a París i participà en la fundació d'«Obres Internacionals de les Edicions Anarquistes». Amb Ugo Fedeli i Tintino Rasi, formà part de la redacció deLa Rivista Internazionale Anarchica (1924-1925) a París. També va prendre part en la dura polèmica en els cercles llibertaris entre partidaris i opositors de formar part de les legions garibaldines i d'una expedició armada a Itàlia, que resultarà ser una provocació muntada per l'agent feixista R. Garibaldi. Va col·laborar amb l'entrada «Art» en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure i entre 1925 i 1926 en el periòdic La Tempra. Amb sa companya Marguerite Guestini, el juliol de 1925, es va instal·lar a Courbevoie, on va fer feina de mecànic alhora que tenia instal·lada una impremta al seu domicili. El maig de 1929 publica, amb Gigi Damiani, el periòdic Fede. El 3 de juliol de 1930 fou detingut amb una ordre d'expulsió, però va aconseguir una pròrroga. Amb l'establiment de la II República espanyola, marxà a Barcelona on, amb Bruzzi i Castellani, formà part de l'Oficina Llibertària de Correspondència. A finals de 1932 marxà a Brussel·les i entrà clandestinament a França. El 12 de novembre de 1933 va participar com a delegat en el Congrés de Puteaux, on va ser fundada la Federació Anarquista de Refugiats Italians i el seu òrgan d'expressió, Lotte Sociali (1933-1935), del qual serà membre de la redacció. El 4 de juny de 1934 es va reactivar la seva ordre d'expulsió i, segons la policia, marxà a Espanya fins al març de 1935, quan, per desencadenar una campanya a favor del dret d'asil, es va presentar davant la policia francesa amb altres militants anarquistes (Marzocchi, Perissino, Bonomini, Tammassini, etc.). L'1 i el 2 de novembre de 1935 va participar en el Congrés Anarquista Italià de Sartrouville, on va ser fundat el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària. El 26 de juliol de 1936 prengué part a París en la reunió on es decidí enviar immediatament voluntaris a lluitar en la Revolució espanyola i es va encarregar de les relacions entre París i Barcelona. A partir d'octubre de 1936 va entrar en la redacció de la revista barcelonina Guerra di Classe, de la qual es va encarregar de la direcció arran de l'assassinat el maig de 1937 per agents estalinistes de Berneri i de Barbieri. En aquesta època, amb Celso Persici i Domenico Ludovici, representà la Unió Sindical Italiana (USI) en el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937 tornà a França i participà en el congrés de fundació de la Unió Anarquista Italiana (UAI) a Marsella i del seu òrgan Il Momento, del qual serà responsable amb Leonida Mastrodicasa. Quan la situació dels immigrants empitjorà, va emigrar als Estats Units el novembre de 1938, on va col·laborar en el periòdic de Carlo Tresca Il Martello. En 1942, amb Tintino Rasi, fou responsable del mensual antifeixista novaiorquès Chanteclair (1942-1945). Durant la guerra va fer seves les posicions de Rudolf Rocker, partidari de fer costat les democràcies liberals davant el nacionalsocialisme. En 1958 tornà a Pistoia, on va traduir a l'italià el llibre de Rocker Nationalismus und Kultur. Durant sa vida va fer servir diversos pseudònims, com ara Vir, Iconoclasta, Mataccio, Gigi Vizzo-Rollio, etc. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i a l'Arxiu Família Berneri - Aurelio Chessa de Reggio Emilia.
***
- Ludovic Massé: El 24 d'agost de 1982 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'escriptor proletari, en llengua francesa, i llibertari Ludovic Massé. Havia nascut el 7 de gener de 1900 a Évol (Conflent, Catalunya Nord). Mestre d'escola de professió, com son pare Sylvain Massé, va ensenyar a Cabestany i a Ceret. El 7 d'abril de 1921 es va incorporar en la Infanteria de Toló i fins al 26 de setembre de 1922 va fer el servei militar, tota una experiència per a la seva sensibilitat rebel. En maig de 1930 es casa amb Louise Bassou; i aquest mateix any comença a escriure i fa amistat amb Henry Poulaille, reivindicador de la «literatura proletària», a qui envià els primers textos en 1932, fruits del seu esperit individualista i inconformista. Aquest any, s'adherirà al Grup d'Escriptors Proletaris i entra en 1933 en el comitè de redacció de la nova revistaProlétariat. El 12 de febrer de 1934 participa en una vaga de mestres de la regió i, després, participarà en la creació del periòdic Cri Cérétan. El 14 de juliol de 1935 va prendre part com a membre del Comitè d'Intel·lectuals Antifeixistes en un gran míting a Perpinyà. En 1937 els Fets de Maig de Barcelona el deixaran trasbalsat. En 1940, per participar en una vaga i per exposar les seves idees pacifistes i llibertàries, és separat de l'ensenyament pel Govern de Vichy i es dedica exclusivament a l'escriptura instal·lat a Perpinyà, i a la seva gran afició, la pintura --serà bon amic de pintors com Raoul Dufy, Jean Dubuffet, Gérard Schneider, etc. En 1946 escriu una apologia pacifista, Le refus, inspirada en els esdeveniments recents (ocupació, resistència, col·laboracionisme, alliberament) que pel seu inconformisme i les seves crítiques a la burgesia catalana serà rebutjada per l'editorial Flammarion i que no es publicarà fins al 1962. Entre 1970 i 1982 la malaltia arremet contra ell que malgrat tot continuarà escrivint fins a la seva mort, el 24 d'agost de 1982 --dos dies després serà enterrat a Ceret. Entre les seves obres podem destacarLe mas des Oubells (1932), Ombres sur les champs (1934), La flamme sauvage (1936), Les Grégoire (trilogia de la història d'una família rural catalana, formada per: Le livret de famille, 1944; Fumées de village, 1945; i La fleur de la jeneusse, 1948), Le vin pur (1945, sobre les revoltes vinyataires de 1907), La terre du liège (1953), Les trabucayres (1955), Simon Roquère (1969), La sang du Vallespir (1980, reeditada en edició bilingüe català i francès en 2000 per Balzac), entre d'altres. Va escriure també contes i va col·laborar en nombroses revistes, com Méridional Sportif (crítiques esportives, fonamentalment), Vu, Regards (on va publicar una sèrie d'articles sobre Catalunya), Maintenant, A Contre-Courant,Prolétariat, Cri Cérétan, etc., on a vegades signava sota el pseudònim de Ludovic le Petit. Va mantenir correspondència amb molts escriptors, entre ells, Roger Martin du Gard, Blaise Cendrars, Henri Pourrat, Raoul Dufy, Jean Dubuffet, etc. Es vanagloriava dient que havia fet la seva carrera d'escriptor sense haver «pujat» cap vegada a París.
***
- Antonio Moreno Ronchas: El 24 d'agost de 2006 mor en una residència de Morcens (Aquitània, Occitània) el militant anarcosindicalista Antonio Moreno Ronchas. Havia nascut l'1 d'octubre de 1910 a Medina de Rioseco (Valladolid, Castella, Espanya) i era el tercer de 13 germans. Quan tenia quatre anys tota sa família emigrà a París. Son pare, Antonio Moreno Fernández, llibertari i antimilitarista, es va afiliar a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1925 conegué Buenaventura Durruti i Nèstor Makhno en els seus exilis parisencs. En 1930 tornà a Valladolid amb intenció de fer el servei militar, però son pare el va dissuadir. De bell nou a París, va treballar per Iparralde i per Castelló i sovint, pel seu esperit reivindicatiu, fou acomiadat de moltes feines. Quan va esclatar la Revolució de 1936, mentre sos germans Isidoro i Lázaro combatien, en la Columna Durruti i en una unitat comunista, respectivament, Antonio Moreno lluità des del primer moment a Sant Sebastià en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Guipúscoa, primer a Sant Sebastià --presa dels hotels, cementiri de Polloe, casernes de Loiola-- i més tard a Oiarzun, frenant l'avanç feixista. Quan va caure Irun fou un dels que va poder passar a Hendaia i d'allà a Barcelona. Es va enrolar en la «Columna Roja i Negra», on es va oposar a la militarització que la convertiria en la 28 Divisió. Va estar un temps en el III Batalló de la 127 Brigada Mixta i després com a xofer en el IV Batalló de la IV Companyia de Transports. En acabar la guerra, passà a França. Gràcies al seu coneixement de l'idioma, del país i de la seva geografia va poder fugir amb altres refugiats dels camps de concentració, però va passar una temporada als de Barcarès i Bram. Davant l'amenaça nazi s'enrolà en el III Batalló d'Estrangers i fou destinat a l'Orient Mitjà (Síria i Líban). L'armistici de Petain el va obligar a tornar a Francia i el destinaren a Brest, on calia mà d'obra per construir les bases submarines alemanyes. Allà ajudà a fugir espanyols condemnats a treballs forçats, fet que va implicar la seva detenció per la Gestapo, però un jutge benèvol l'alliberà. Després de l'Alliberament es va dedicar principalment a la propaganda en la Federació Local de la CNT en l'Exili de Saint-Denis (París). Durant els anys seixanta es va relacionar amb emigrants vallisoletans arribats a França, intentant associar-los en la CNT francesa. Durant els fets de Maig del 68 intentà guanyar-se els joves més radicals a fi i efecte d'imprimir un caire més llibertari a les mobilitzacions estudiantils. En aquesta època va participar en la formació de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i freqüentà les reunions del grup editor de Frente Libertario. Després de la mort de Franco i seguint l'exemple de son pare, principal impulsor de la CNT de Medina de Rioseco, va intentar obrir un local cenetista a la localitat, però aleshores no va trobar gent disposada. Durant els últims vint anys de sa vida residí a Benquet i a Tartàs (Aquitània, Occitània), des d'on va desenvolupar una intensa campanya propagandística per denunciar en diversos mitjans de comunicació i en diverses instàncies oficials la bàrbara repressió feixista que va haver al seu poble natal durant la guerra: un total de 155 habitants de Medina de Rioseco foren afusellats i altres 37 «desaparegueren». Un dels primers assassinats va ser son pare Antonio Moreno Fernández, fundador de la CNT durant la República; altres tres familiars seus també foren afusellats. Se suposa que les restes reposen als Montes Torozos. En 2004 va morir sa companya, Lorenza Ronchas Martín, també de Medina de Rioseco i amb alguns familiars assassinats --sos pares i sa germana major, socialistes--; els companys vallisoletans li van retre un homenatge al cementiri de Medina l'1 de desembre de 2004, quan les seves cendres foren dipositades al nínxol familiar. Antonio Moreno Ronchas va llegar, mitjançant testament hològraf davant notari, tots els seus béns a la CNT de Valladolid, amb l'esperança que, gràcies a la propaganda i l'acció sindical, es formi en un futur un nucli confederal i llibertari a la seva vila natal.
***
- Daniel Barret: El 24 d'agost de 2009 mor a Montevideo (Uruguai) el sociòleg, periodista, professor universitari i destacat militant anarquista Rafael Spósito Balzarini --també citat com Expósito--; conegut, a partir del 2001, sota el pseudònim de Daniel Barret, en homenatge a l'escriptor anarquista Rafael Barrett. Havia nascut el 21 de maig de 1952 a la Villa del Cerro, barri obrer de Montevideo (Uruguai) de reconeguda tradició llibertària i on viurà sempre. Cap al 1967, encara adolescent, entrà en el moviment llibertari, destacant com a organitzador en el moviment estudiantil i, més tard, en el moviment sindical i veïnal. Cursà estudis de medicina, economia ecològica, filosofia i lògica, entre d'altres. S'afilià a la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), però quan aquesta organització abandonà la seva tradició anarquista, deixà de participar-hi. Durant els anys setanta, arran de la repressió contra els moviments esquerrans en general i anarquista en particular a l'Uruguai, s'instal·là a Buenos Aires (Argentina). En 1976, el cop d'Estat dels militars argentins, el tornà a portar al seu país. Caiguda la dictadura a l'Uruguai, va participar en el rellançament de la FAU i entre 1986 i 1987 va ser secretari general d'aquesta organització, però per fortes diferències ideològiques --criticà la noció d'«antiimperialisme» i el concepte pseudollibertari de «poder popular»-- presentà la dimissió i l'abandonà. A partir d'aquest moment participarà de manera individual i independent en diversos projectes llibertaris i es dedicà sobretot al periodisme i a la sociologia llibertaris. Va ser bon amic de Raúl Zibechi, René Lourau i Abraham Guillen. En 1989 va ser un dels fundadors de la revista cultural llibertària Alter, editada a Montevideo. Participà activament en el «Moviment de Veïns del Cerro contra el Port de l'Armada», quan l'Exèrcit uruguaià volgué construir un port militar al seu barri. Fins al 1999 va ser professor de la Facultat de Medicina de la Universitat de la República de Montevideo. En 1999 participà en la Trobada Llibertària de Tolosa de Llenguadoc. Entre d'altres experiències de gestió sociocomunitària, participà, com a representant de la Unió de Professors, en un projecte universitari sobre educació i salut a barris populars. Interessat pel projecte de la «Democràcia Inclusiva» --en 2002 prologà la traducció castellana (Hacia una democracia inclusiva. Un nuevo proyecto liberador) del llibre de Takis Fotopoulos--, va ser membre del International Advisory Board del International Journal of Inclusive Democracy. Participà en les activitats del Grupo d'Apoyo a los Libertarios y Sindicalistas Independientes de Cuba (GALSIC), creat en 2004. A partir de 2006 participà activament en les activitats del Fòrum Social Alternatiu i aquest mateix any realitzà un cicle de conferències a Mèxic. Entre el 6 i el 7 de desembre de 2007 assistí a Santiago de Xile al I Congrés d'Hermenèutica Llibertària. Aquest mateix any, juntament amb els companys d'El Libertario de Caracas, es posicionà contra la «Revolució Bolivariana» veneçolana. Publicà articles en revistes de sociologia (Democracy & Nature, etc.) i col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (¡Libertad!, El Libertario, Tierra y Tempestad, etc.). Sota diversos pseudònims, publicà centenars d'articles, fulletons i llibres. Sa companya, Rosario Furest. Daniel Barret va morir, víctima d'un càncer, el 24 d'agost de 2009 a Montevideo (Uruguai) i, segon el seu desig, les seves cendres va ser dipositades el 5 de setembre al «Memorial dels Desapareguts», al Parc Vez Ferreyra de la Villa del Cerro de la capital uruguaiana. Deixà tres llibres inèdits: Los sediciosos despertares de la Anarquía (publicat en 2011), Cuba: el dolor de ya no ser. El dilema del socialismo y la libertad i La arquitectura del encierro. Donà la seva biblioteca llibertària a l'Ateneu Anarquista d'El Cerro.
---
- Pierre Le Meillour: El 24 d'agost de 1954 mor a Sartrouville (Illa de França, França), l'obrer i militant anarquista Pierre Le Meillour. Havia nascut el 24 d'abril de 1884 a Ar Mor-Bihan (Bretanya). Antimilitarista convençut, col·labora ben aviat amb Le Libertaire. Inscrit en els fitxers de la policia secreta amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, és detingut el 20 de juny de 1917 per haver publicat un número clandestí de Le Libertairede caire antibel·licista --li'n van requisar al seu domicili 10.000 exemplars-- i serà condemnat, alguns mesos més tard, a mig any de presó. Com a bon orador que era, va ser triat com a delegat en tots els congressos anarquistes que van tenir lloc entre 1920 i 1927. Durant la Segona Guerra Mundial, va fer costat el pacifista llibertari Louis Lecoin i va participar activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).
***
- Virgilio Gozzoli: El 24 d'agost de 1964 mor a Pistoia (Toscana, Itàlia) el mecànic, tipògraf, escriptor i pintor anarquista Virgilio Gozzoli. Havia nascut el 10 de novembre de 1886 a Pistoia (Toscana, Itàlia). A la seva ciutat natal va ser introduït a l'anarquisme individualista per Tito Eschini i Ettore Bartolozzi. En 1899 va participar en la protesta antimonàrquica en ocasió de la visita a Pistoia del futur rei Víctor Manuel III d'Itàlia. En aquesta època va experimentar literàriament amb el futurisme, el paroleliberisme i la dramatúrgia publicant obres com È un gran mondaccio buffo (1907), I due Macigni (1911), Ficcanaso (1911), Per un Mantellaccio (1911), Un par di calzoni (1912), Pistoia ne’ su’ rioni (1913),Marchesino (1915), Il mattaccio (1918), Mara (1919), Il prodigio (1919) i Il lebbroso (1921). En 1913 va començar a col·laborar en el periòdicL'Iconoclasta i en l'únic número d'Il Pensiero Iconoclasta Individualista. En 1914 fou condemnat a un mes de presó per participar en els fets de la «Setmana Roja». Cridat a files en 1916, fou tot d'una llicenciat i escrigué nombrosos textos i peces teatrals de caràcter social i antimilitarista. L'abril de 1919 fundà la revista Iconoclasta. Com a obrer d'una fàbrica mecànica al complex industrial de San Giorgio, va participar en el moviment d'ocupacions de fàbriques i en la lluita contra la pujada del feixisme. L'abril de 1921 la seva impremta fou destruïda pels feixistes i, un cop apallissat, fou detingut com a membre del grup «Arditi del Popolo» de Pistoia. El novembre de 1922 s'exilià a França i col·laborar en el «Comitè en favor de les víctimes polítiques», organitzat el maig de 1923 per Raffaele Schiavina a París. També va col·laborar en el periòdic La Revendicazione, fundat el juny de 1923. A partir de maig de 1924, amb Ugo Fedeli, va publicar una nova sèrie de la seva revista Iconoclasta! a París i participà en la fundació d'«Obres Internacionals de les Edicions Anarquistes». Amb Ugo Fedeli i Tintino Rasi, formà part de la redacció deLa Rivista Internazionale Anarchica (1924-1925) a París. També va prendre part en la dura polèmica en els cercles llibertaris entre partidaris i opositors de formar part de les legions garibaldines i d'una expedició armada a Itàlia, que resultarà ser una provocació muntada per l'agent feixista R. Garibaldi. Va col·laborar amb l'entrada «Art» en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure i entre 1925 i 1926 en el periòdic La Tempra. Amb sa companya Marguerite Guestini, el juliol de 1925, es va instal·lar a Courbevoie, on va fer feina de mecànic alhora que tenia instal·lada una impremta al seu domicili. El maig de 1929 publica, amb Gigi Damiani, el periòdic Fede. El 3 de juliol de 1930 fou detingut amb una ordre d'expulsió, però va aconseguir una pròrroga. Amb l'establiment de la II República espanyola, marxà a Barcelona on, amb Bruzzi i Castellani, formà part de l'Oficina Llibertària de Correspondència. A finals de 1932 marxà a Brussel·les i entrà clandestinament a França. El 12 de novembre de 1933 va participar com a delegat en el Congrés de Puteaux, on va ser fundada la Federació Anarquista de Refugiats Italians i el seu òrgan d'expressió, Lotte Sociali (1933-1935), del qual serà membre de la redacció. El 4 de juny de 1934 es va reactivar la seva ordre d'expulsió i, segons la policia, marxà a Espanya fins al març de 1935, quan, per desencadenar una campanya a favor del dret d'asil, es va presentar davant la policia francesa amb altres militants anarquistes (Marzocchi, Perissino, Bonomini, Tammassini, etc.). L'1 i el 2 de novembre de 1935 va participar en el Congrés Anarquista Italià de Sartrouville, on va ser fundat el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària. El 26 de juliol de 1936 prengué part a París en la reunió on es decidí enviar immediatament voluntaris a lluitar en la Revolució espanyola i es va encarregar de les relacions entre París i Barcelona. A partir d'octubre de 1936 va entrar en la redacció de la revista barcelonina Guerra di Classe, de la qual es va encarregar de la direcció arran de l'assassinat el maig de 1937 per agents estalinistes de Berneri i de Barbieri. En aquesta època, amb Celso Persici i Domenico Ludovici, representà la Unió Sindical Italiana (USI) en el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937 tornà a França i participà en el congrés de fundació de la Unió Anarquista Italiana (UAI) a Marsella i del seu òrgan Il Momento, del qual serà responsable amb Leonida Mastrodicasa. Quan la situació dels immigrants empitjorà, va emigrar als Estats Units el novembre de 1938, on va col·laborar en el periòdic de Carlo Tresca Il Martello. En 1942, amb Tintino Rasi, fou responsable del mensual antifeixista novaiorquès Chanteclair (1942-1945). Durant la guerra va fer seves les posicions de Rudolf Rocker, partidari de fer costat les democràcies liberals davant el nacionalsocialisme. En 1958 tornà a Pistoia, on va traduir a l'italià el llibre de Rocker Nationalismus und Kultur. Durant sa vida va fer servir diversos pseudònims, com ara Vir, Iconoclasta, Mataccio, Gigi Vizzo-Rollio, etc. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i a l'Arxiu Família Berneri - Aurelio Chessa de Reggio Emilia.
***
- Ludovic Massé: El 24 d'agost de 1982 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'escriptor proletari, en llengua francesa, i llibertari Ludovic Massé. Havia nascut el 7 de gener de 1900 a Évol (Conflent, Catalunya Nord). Mestre d'escola de professió, com son pare Sylvain Massé, va ensenyar a Cabestany i a Ceret. El 7 d'abril de 1921 es va incorporar en la Infanteria de Toló i fins al 26 de setembre de 1922 va fer el servei militar, tota una experiència per a la seva sensibilitat rebel. En maig de 1930 es casa amb Louise Bassou; i aquest mateix any comença a escriure i fa amistat amb Henry Poulaille, reivindicador de la «literatura proletària», a qui envià els primers textos en 1932, fruits del seu esperit individualista i inconformista. Aquest any, s'adherirà al Grup d'Escriptors Proletaris i entra en 1933 en el comitè de redacció de la nova revistaProlétariat. El 12 de febrer de 1934 participa en una vaga de mestres de la regió i, després, participarà en la creació del periòdic Cri Cérétan. El 14 de juliol de 1935 va prendre part com a membre del Comitè d'Intel·lectuals Antifeixistes en un gran míting a Perpinyà. En 1937 els Fets de Maig de Barcelona el deixaran trasbalsat. En 1940, per participar en una vaga i per exposar les seves idees pacifistes i llibertàries, és separat de l'ensenyament pel Govern de Vichy i es dedica exclusivament a l'escriptura instal·lat a Perpinyà, i a la seva gran afició, la pintura --serà bon amic de pintors com Raoul Dufy, Jean Dubuffet, Gérard Schneider, etc. En 1946 escriu una apologia pacifista, Le refus, inspirada en els esdeveniments recents (ocupació, resistència, col·laboracionisme, alliberament) que pel seu inconformisme i les seves crítiques a la burgesia catalana serà rebutjada per l'editorial Flammarion i que no es publicarà fins al 1962. Entre 1970 i 1982 la malaltia arremet contra ell que malgrat tot continuarà escrivint fins a la seva mort, el 24 d'agost de 1982 --dos dies després serà enterrat a Ceret. Entre les seves obres podem destacarLe mas des Oubells (1932), Ombres sur les champs (1934), La flamme sauvage (1936), Les Grégoire (trilogia de la història d'una família rural catalana, formada per: Le livret de famille, 1944; Fumées de village, 1945; i La fleur de la jeneusse, 1948), Le vin pur (1945, sobre les revoltes vinyataires de 1907), La terre du liège (1953), Les trabucayres (1955), Simon Roquère (1969), La sang du Vallespir (1980, reeditada en edició bilingüe català i francès en 2000 per Balzac), entre d'altres. Va escriure també contes i va col·laborar en nombroses revistes, com Méridional Sportif (crítiques esportives, fonamentalment), Vu, Regards (on va publicar una sèrie d'articles sobre Catalunya), Maintenant, A Contre-Courant,Prolétariat, Cri Cérétan, etc., on a vegades signava sota el pseudònim de Ludovic le Petit. Va mantenir correspondència amb molts escriptors, entre ells, Roger Martin du Gard, Blaise Cendrars, Henri Pourrat, Raoul Dufy, Jean Dubuffet, etc. Es vanagloriava dient que havia fet la seva carrera d'escriptor sense haver «pujat» cap vegada a París.
***
- Antonio Moreno Ronchas: El 24 d'agost de 2006 mor en una residència de Morcens (Aquitània, Occitània) el militant anarcosindicalista Antonio Moreno Ronchas. Havia nascut l'1 d'octubre de 1910 a Medina de Rioseco (Valladolid, Castella, Espanya) i era el tercer de 13 germans. Quan tenia quatre anys tota sa família emigrà a París. Son pare, Antonio Moreno Fernández, llibertari i antimilitarista, es va afiliar a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1925 conegué Buenaventura Durruti i Nèstor Makhno en els seus exilis parisencs. En 1930 tornà a Valladolid amb intenció de fer el servei militar, però son pare el va dissuadir. De bell nou a París, va treballar per Iparralde i per Castelló i sovint, pel seu esperit reivindicatiu, fou acomiadat de moltes feines. Quan va esclatar la Revolució de 1936, mentre sos germans Isidoro i Lázaro combatien, en la Columna Durruti i en una unitat comunista, respectivament, Antonio Moreno lluità des del primer moment a Sant Sebastià en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Guipúscoa, primer a Sant Sebastià --presa dels hotels, cementiri de Polloe, casernes de Loiola-- i més tard a Oiarzun, frenant l'avanç feixista. Quan va caure Irun fou un dels que va poder passar a Hendaia i d'allà a Barcelona. Es va enrolar en la «Columna Roja i Negra», on es va oposar a la militarització que la convertiria en la 28 Divisió. Va estar un temps en el III Batalló de la 127 Brigada Mixta i després com a xofer en el IV Batalló de la IV Companyia de Transports. En acabar la guerra, passà a França. Gràcies al seu coneixement de l'idioma, del país i de la seva geografia va poder fugir amb altres refugiats dels camps de concentració, però va passar una temporada als de Barcarès i Bram. Davant l'amenaça nazi s'enrolà en el III Batalló d'Estrangers i fou destinat a l'Orient Mitjà (Síria i Líban). L'armistici de Petain el va obligar a tornar a Francia i el destinaren a Brest, on calia mà d'obra per construir les bases submarines alemanyes. Allà ajudà a fugir espanyols condemnats a treballs forçats, fet que va implicar la seva detenció per la Gestapo, però un jutge benèvol l'alliberà. Després de l'Alliberament es va dedicar principalment a la propaganda en la Federació Local de la CNT en l'Exili de Saint-Denis (París). Durant els anys seixanta es va relacionar amb emigrants vallisoletans arribats a França, intentant associar-los en la CNT francesa. Durant els fets de Maig del 68 intentà guanyar-se els joves més radicals a fi i efecte d'imprimir un caire més llibertari a les mobilitzacions estudiantils. En aquesta època va participar en la formació de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i freqüentà les reunions del grup editor de Frente Libertario. Després de la mort de Franco i seguint l'exemple de son pare, principal impulsor de la CNT de Medina de Rioseco, va intentar obrir un local cenetista a la localitat, però aleshores no va trobar gent disposada. Durant els últims vint anys de sa vida residí a Benquet i a Tartàs (Aquitània, Occitània), des d'on va desenvolupar una intensa campanya propagandística per denunciar en diversos mitjans de comunicació i en diverses instàncies oficials la bàrbara repressió feixista que va haver al seu poble natal durant la guerra: un total de 155 habitants de Medina de Rioseco foren afusellats i altres 37 «desaparegueren». Un dels primers assassinats va ser son pare Antonio Moreno Fernández, fundador de la CNT durant la República; altres tres familiars seus també foren afusellats. Se suposa que les restes reposen als Montes Torozos. En 2004 va morir sa companya, Lorenza Ronchas Martín, també de Medina de Rioseco i amb alguns familiars assassinats --sos pares i sa germana major, socialistes--; els companys vallisoletans li van retre un homenatge al cementiri de Medina l'1 de desembre de 2004, quan les seves cendres foren dipositades al nínxol familiar. Antonio Moreno Ronchas va llegar, mitjançant testament hològraf davant notari, tots els seus béns a la CNT de Valladolid, amb l'esperança que, gràcies a la propaganda i l'acció sindical, es formi en un futur un nucli confederal i llibertari a la seva vila natal.
***
- Daniel Barret: El 24 d'agost de 2009 mor a Montevideo (Uruguai) el sociòleg, periodista, professor universitari i destacat militant anarquista Rafael Spósito Balzarini --també citat com Expósito--; conegut, a partir del 2001, sota el pseudònim de Daniel Barret, en homenatge a l'escriptor anarquista Rafael Barrett. Havia nascut el 21 de maig de 1952 a la Villa del Cerro, barri obrer de Montevideo (Uruguai) de reconeguda tradició llibertària i on viurà sempre. Cap al 1967, encara adolescent, entrà en el moviment llibertari, destacant com a organitzador en el moviment estudiantil i, més tard, en el moviment sindical i veïnal. Cursà estudis de medicina, economia ecològica, filosofia i lògica, entre d'altres. S'afilià a la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), però quan aquesta organització abandonà la seva tradició anarquista, deixà de participar-hi. Durant els anys setanta, arran de la repressió contra els moviments esquerrans en general i anarquista en particular a l'Uruguai, s'instal·là a Buenos Aires (Argentina). En 1976, el cop d'Estat dels militars argentins, el tornà a portar al seu país. Caiguda la dictadura a l'Uruguai, va participar en el rellançament de la FAU i entre 1986 i 1987 va ser secretari general d'aquesta organització, però per fortes diferències ideològiques --criticà la noció d'«antiimperialisme» i el concepte pseudollibertari de «poder popular»-- presentà la dimissió i l'abandonà. A partir d'aquest moment participarà de manera individual i independent en diversos projectes llibertaris i es dedicà sobretot al periodisme i a la sociologia llibertaris. Va ser bon amic de Raúl Zibechi, René Lourau i Abraham Guillen. En 1989 va ser un dels fundadors de la revista cultural llibertària Alter, editada a Montevideo. Participà activament en el «Moviment de Veïns del Cerro contra el Port de l'Armada», quan l'Exèrcit uruguaià volgué construir un port militar al seu barri. Fins al 1999 va ser professor de la Facultat de Medicina de la Universitat de la República de Montevideo. En 1999 participà en la Trobada Llibertària de Tolosa de Llenguadoc. Entre d'altres experiències de gestió sociocomunitària, participà, com a representant de la Unió de Professors, en un projecte universitari sobre educació i salut a barris populars. Interessat pel projecte de la «Democràcia Inclusiva» --en 2002 prologà la traducció castellana (Hacia una democracia inclusiva. Un nuevo proyecto liberador) del llibre de Takis Fotopoulos--, va ser membre del International Advisory Board del International Journal of Inclusive Democracy. Participà en les activitats del Grupo d'Apoyo a los Libertarios y Sindicalistas Independientes de Cuba (GALSIC), creat en 2004. A partir de 2006 participà activament en les activitats del Fòrum Social Alternatiu i aquest mateix any realitzà un cicle de conferències a Mèxic. Entre el 6 i el 7 de desembre de 2007 assistí a Santiago de Xile al I Congrés d'Hermenèutica Llibertària. Aquest mateix any, juntament amb els companys d'El Libertario de Caracas, es posicionà contra la «Revolució Bolivariana» veneçolana. Publicà articles en revistes de sociologia (Democracy & Nature, etc.) i col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (¡Libertad!, El Libertario, Tierra y Tempestad, etc.). Sota diversos pseudònims, publicà centenars d'articles, fulletons i llibres. Sa companya, Rosario Furest. Daniel Barret va morir, víctima d'un càncer, el 24 d'agost de 2009 a Montevideo (Uruguai) i, segon el seu desig, les seves cendres va ser dipositades el 5 de setembre al «Memorial dels Desapareguts», al Parc Vez Ferreyra de la Villa del Cerro de la capital uruguaiana. Deixà tres llibres inèdits: Los sediciosos despertares de la Anarquía (publicat en 2011), Cuba: el dolor de ya no ser. El dilema del socialismo y la libertad i La arquitectura del encierro. Donà la seva biblioteca llibertària a l'Ateneu Anarquista d'El Cerro.
0 comentarios:
Publicar un comentario